Amb la mort d’Alexandre s’inicià un llarg
període de guerres entre els seus generals, els diàdocs (‘successors’), que es
reparteixen l’Imperi. Va acabar una època centrada en la ciutat-estat (la
polis) i en va començar una altra d’imperial, o hel·lenística, en què els grecs
deixen de ser ciutadans lliures que s’autogovernen i esdevenen súbdits, regits
per administradors o per generals, sovint mercenaris. El poder pertany ara a
les noves dinasties militars que es formen a Egipte, Síria, Macedònia i Pèrgam.
Això provoca un canvi cultural i moral impressionant que es pot explicar com a
naixement de l’individualisme. L’any 324 a.C., Alexandre va ordenar que deu mil
soldats i oficials macedònics es casessin amb dones perses: amb això acabava el
prejudici racial de la puresa de la sang grega i es volia simbolitzar
l’aparició d’una nova era política. La construcció d’una nova capital imperial
a Alexandria (a Egipte i no a Grècia) i la divinització d’Alexandre s’ha de
considerar dins aquest programa de síntesi cultural cosmopolita. Hi ha tres
fets que marquen el període hel·lenístic des del punt de vista històric:
l’esfondrament de la polis –substituïda per les noves monarquies–,l’extensió
del grec com a llengua comuna (koiné) de l’administració de l’imperi i la coexistència
de pobles, que porta a fenòmens d’aculturació, de barreja cultural, i
d’eclecticisme entre pobles molt diversos, fins generar la nova idea de
‘cosmopolitisme’. Alexandre no volia bastir un imperi grec, sinó “alexandrí”:
una nova societat que fos síntesi d’elements grecs, egipcis i perses.
En el nou
context les antigues virtuts cíviques basades en la prudència i en la
centralitat del diàleg a l’àgora es buiden de contingut: del patriotisme i
l’autarquia (autosuficiència) de les polis es passa a cercar l’autarquia de
l’ànima, subjectiva i emotivista; un cosmopolitisme
o universalisme abstracte (pura expressió de la impotència per participar
del poder) substitueix la recerca de l’ethos polític concret que havia
preocupat a Plató i a Aristòtil. La filosofia es concep com una teràpia de l’ànima i la política passa
a ser tinguda per un saber administratiu (com si es tractés d’una pura tècnica)
o fins i tot com una força negativa en la mesura que és font d’ambicions, de
passions i de preocupacions incompatibles amb la suposada impertorbabilitat del
savi.
Tota la filosofia hel·lenística comparteix el convenciment que el savi no
es pot barrejar en la misèria de la ciutat, estrictament incompatible amb la
cura de l’ànima. El que es busca en la el món intel·lectual hel·lenístic no és
tant un coneixement teòric sobre el món com una saviesa vital de caire pràctic
i adreçada a la supervivència de la subjectivitat en una societat en que ha
canviat el marc cultural i geogràfic i en què s’està produint una redefinició del
lloc mateix de l’humà.
La pregunta central de la filosofia hel·lenística ja no
és com hem d’articular la polis (que havia estat el debat de fons de Sòcrates i
els sofistes), ni tan sols com cal conèixer la realitat (el problema que
plantejaven Plató i Aristòtil), sinó com cal orientar la vida del savi, és a
dir la vida de l’home que aspira a la felicitat individual en un context de
dolor i de crisi de les velles certeses comunitàries. “Savi” i “ciutadà” són
arquetips que cal no confondre. Mentre a la ciutadania hi accedeix tothom per
naixement, la saviesa és un ideal elitista que demana un esforç de cura de
l’ànima i de construcció del caràcter. La saviesa implica una sàvia tria i una
estètica personal. El discurs filosòfic hel·lenístic no està tan adreçat a la
lògica com a una fascinació intel·lectual i a una interiorització moral. És un
estil de pensar que fa esment a elements emotius subjectius però curulls de
força vital.
En profunditat l’home hel·lenístic aspira a esdevenir “savi”, home
superior; el savi és un home que s’autodomina: no es deixa portar per les
passions, sinó que les domestica i voluntàriament se situa al marge de
l’ambient groller que constitueix la vida política i el món del diner. Pierre
Hadot en la magnífica lliçó Elogi de la filosofia antiga, text del seu ingrés
al Collège de France (1983), ha remarcat el caire nou que tingué la filosofia
hel·lenística i només ens resta recollir i parafrasejar el que ens diu:
1. En
primer lloc el filòsof hel·lenístic té la clara consciència de ser un individu
situat al marge. Hi ha un trencament molt clar entre vida quotidiana
(considerada degradada i servil) i actitud filosòfica (que reivindica la seva
dignitat moral). Mentre Sòcrates i els sofistes volien filosofar a partir del
que passava a la ciutat, els filòsofs hel·lenístics trien la distància i la
separació.
2. A més, com s’ha dit, la filosofia hel·lenística no és per a
tothom sinó per al savi, el nou model d’home superior, que se separa de la
massa. El savi cerca –o expressa una raó universal, cosmopolita. L’home de cada
dia, atrafegat al seu món petit, no pot ni imaginar-se el gaudi de la sàvia
tria vital en un món purament groller.
3. Convé recordar que la filosofia
hel·lenística, a més, no és tant un mode de pensar com una manera de viure que
sovint s’expressa també en una manera de vestir – cas dels cínics– o de menjar
–cas dels epicuris. Estranger a la polis i a les petites ambicions civils, el
filòsof fa gala, fins quasi a extrems patètics, d’una certa llibertat de vida i
d’una llibertat de llenguatge o “pharresia”
que es reivindica com una capacitat de plantar cara retòricament al poder a
canvi de la pobresa i fins de la impotència política pràctica.
4. En la
filosofia hel·lenística, la saviesa apareix, a més, com una forma
d’autocontrol. Viure per als filòsofs de l’època és saber-se en perill i la
filosofia és una forma de dominar aquesta situació de por, de perill i de
malaltia. Controlar la còlera, la curiositat, el vocabulari, l’interès per la
possessió de les riqueses… és una forma vital d’entrenament filosòfic.
5. Però
sobretot, la forma de la filosofia hel·lenística és la meditació. El discurs
interior ocupa el lloc que abans pertocava al discurs públic. Cal comprendre
això perquè és, potser, el tema central i l’explicació de l’estil potser
pessimista i fosc que avui ens colpeix d’una manera brutal. La forma
d’expressió dels sofistes era el discurs, la de Sòcrates i Plató, en canvi, fou
el diàleg i la d’Aristòtil és –com la dels metges– el tractat. En canvi els
filòsofs hel·lenístics escriuen “meditacions”, mot que significa,
etimològicament “exercici”. Filosofar és fer proves, meditar interiorment o,
per dir-ho amb un polisèmic mot modern “assajar”. Com recorda Hadot a partir
d’una frase d’Epicur: la finalitat de la ciència de la natura és assolir la
serenitat de l’ànima. En un món sotmès al trasbals, la meditació és una forma
de rumiar la vida digna de ser viscuda. Hi ha dos ideals de vida centrals en el
pensament hel·lenístic, compartits per les diverses escoles: autarquia i ataràxia. Qui els realitza
viu amb plenitud i pot ser veritablement considerat savi.
a) Explica la diferència entre ‘savi’ i
‘ciutadà’ en la societat hel·lenística. Per què és significativa?
 |
| Diògenes el cínic |
Els ciutadans són tots aquells que neixen en
una polis, ho és tothom de naixement. En canvi, els savis són aquells que
busquen la seva pròpia felicitat dins el caos de la ciutat, curant l’ànima. La
saviesa és una forma de viure en aquesta època, cal triar-la i implica una autodominació
de les passions per restar separat de la vida política i el diner.
Aquesta diferència entre savi i ciutadà és
molt important durant aquesta època perquè apareixen les escoles
hel·lenístiques que, partint de la definició bàsica de “savi”, expliquen com es
pot assolir la saviesa segons el punt de vista de cada escola, evitant la vida
política.
b) Què vol dir que la filosofia es concep com
una teràpia de l'ànima?
Això vol dir que la filosofia hel·lenística se
centra més en guarir l’ànima per assolir la seva felicitat i no el benestar de
la ciutat. Es fan activitats dirigides al domini de les passions, considerades
la causa principal del patiment. Per tot això es considera teràpia de l’ànima.
c) Què és allò que defineix el savi?
Allò que defineix el savi és l’autodomini i
autocontrol de les passions. Qui realitza els ideals d’autarquia
(autosuficiència) i ataràxia (tranquil·litat d’ànima) és veritablement un savi.
d) Què entenem per cosmopolitisme?
El cosmopolitisme és una ideologia on tots els
humans viuen en comunitat, on comparteixen una mateixa moral. El cosmopolitisme
hel·lenístic es caracteritza per l’abstenció a la política i la recerca d’ideals
com l’autarquia de l’ànima i no de la ciutat. Així, busquen una raó universal.
e) Què significa “pharresia”?
La “pharresia” és la llibertat de llenguatge,
parlar amb honestedat. En el cas de l’hel·lenística, això s’aplica en la
voluntat de les diferents escoles de restar separats, qüestionar i criticar el
poder.
f) Quina és la forma habitual del pensament
hel·lenístic?
El pensament hel·lenístic, per començar, es
basa en un autocontrol de les passions i una meditació de l’ànima per buscar la
felicitat i l’ataràxia. Volen abstenir-se ala afers polítics i monetaris de la
polis per centrar-se en la seva pròpia ànima. Fins i tot es pot dir que l’hel·lenística,
més que una ideologia filosòfica, és una manera de viure.
A partir de la meditació, s’assoleix la
serenitat d’ànima (ataràxia) en un mon de caos.
g) Quines escoles o corrents filosòfics
qualificaries com a hel·lenístics en base a aquestes característiques?
Classificaríem com a hel·lenístics l’escola
cínica, l’escepticisme, l’epicureisme i l’estoïcisme.
h) Com defineixes el concepte “autarquia”? I
el “d'ataràxia”? Amb quines corrents els relaciones?
Autarquia és l’autosuficiència, és a dir, la
capacitat de viure abastint-se per un mateix. Aquest concepte és característic
dels cínics, que abandonaven la riquesa i el poder i s’apropaven més a la
natura.
Ataràxia és l’equilibri i tranquil·litat d’ànima.
Aquesta s’assolia dins l’escepticisme quan s’evitava el judici innecessari.
També és característic de l’estoïcisme quan s’acceptava el que no es pot
evitar.
i) L'estoïcisme fa referència al concepte
d'apatia. Què és i amb quina de les característiques anteriors el relaciones?
L’apatia estoica és un estat de l’ànima que
consisteix en la indiferència emocional davant els problemes i el caos de la
nostra existència. És una absència de passions.
L’apatia es pot relacionar amb l’ataràxia, ja
que acceptant allò inevitable i canviant només allò evitable, s’aconsegueix la
tranquil·litat d’ànima o ataràxia.
