Hipàtia: la gran oblidada

Hipàtia destaca com una de les intel·lectuals més importants i brillants d’Alexandria en una època on l’únic destí de la dona era ser esposa i mare.

El seu pare, Teó, era un prestigiós matemàtic  i gràcies al seu entorn familiar Hipàtia va poder accedir a una formació especialitzada, inaccessible per altres dones en aquella època.

Tot i la seva virtut científica, va ser reconeguda a l’època pels seus comentaris. Malgrat això, Hipàtia va millorar diferents  teories matemàtiques originals. Va perfeccionar els models de les equacions algebraiques i va oferir una versió accessible de l’estudi de les còniques que va ser clau per explicar l’òrbita dels planetes. La seva obra més destacada és el comentari a la Syntaxis Mathematica de Ptolomeu on va perfeccionar les taules ptolemaiques i així va oferir el model de l’any sòtic, molt més precís al moviment del Sol.

Les fonts antigues reconeixen sobretot la tasca d’Hipàtia com a filòsofa, considerant que en el moment l’astronomia era vista com la branca més científica de la filosofia, ja que respon preguntes sobre d’on venim o qui som. La relació entre filosofia i ciència era característica del neoplatonisme. Per exemple, quan Hipàtia va enviar les instruccions per construir un astrolabi al seu alumne, hi va afegir un objectiu filosòfic, ja que amb l’aparell “podrà forçar els ulls per mirar per sobre les aparences”.

Tot i això, Hipàtia considera que la saviesa per si sola no és suficient i per contemplar l’U, que és l’objectiu de la reflexió filosòfica, és necessària la perfecció ètica. Per això, a més de formar als seus alumnes amb les bases científiques i filosòfiques del neoplatonisme, els instrueix amb els principis morals necessaris: el domini dels sentits, la temprança i l’apatia, és a dir, l’alliberament d’emocions i la indiferència cap a la realitat incontrolable. Un cop s’han dominat les passions, s’aprèn a prescindir de la bellesa material i s’aconsegueix la purificació de l’ànima. Hipàtia també practica aquesta forma de vida, per exemple en la seva continència sexual.

Així doncs, Hipàtia forma part de l’escola neoplatònica que comparteix algunes idees amb el pitagorisme, que es basava en la contemplació del cosmos, un univers ordenat per unes lleis. Aquests defensen que la natura és numèrica i el número genera l’harmonia que estructura el mon.  Les matemàtiques constitueixen la seva guia moral i la raó, no els sentits, era la manera de conèixer la realitat i la veritat. A més dins l’escola pitagòrica es recolzava la igualtat entre homes i dones; pensaven que tothom, independentment de la cultura, classe social i gènere era capaç de conèixer el mon perfecte, perquè la seva ànima és la mateixa. Durant la vida d’Hipàtia, l’escola d’Alexandria va transmetre aquesta doctrina integradora pitagòrica i els alumnes eren un model de diversitat cultural, religiosa i ètnica.

Hipàtia va mantenir durant la seva vida la tesi heliocèntrica on el Sol és el centre de l’univers. Això es pot veure en els seus comentaris on qüestiona la teoria geocèntrica de Ptolomeu. Es podria considerar que Copèrnic va llegir el seu comentari quan va visitar Florència,  el que implicaria que Hipàtia va tenir una influència directa a la revolució Copernicana, moment clau en el desenvolupament de l’heliocentrisme.

La memòria d’Hipàtia és recordada també per la seva mort a mans cristianes durant l’any 415. Va ser víctima del conflicte d’interessos i l’enfrontament entre el poder civil i el religiós. Amb l’assassinat d’Hipàtia es volia eliminar el símbol de l’aliança entre pagans, jueus i cristians.

A causa d’aquesta mort, el seu treball científic ha quedat reduït davant del seu dramàtic assassinat. També, el seu assassinat marca el pas del raonament clàssic al obscurantisme medieval.

Un cop explicada la gran importància d’Hipàtia, recomano la pel·lícula “Àgora” que explica les revoltes que arriben a la biblioteca d’Alexandria i la lluita d’Hipàtia per preservar els seus escrits i amb ells, la ciència.