La vida feliç és la que és conforme a la
virtut, vida d’esforç seriós, i no de joc. I declarem millors les coses
serioses que les que mouen a rialla i estan relacionades amb el joc, i més
seriosa l’activitat de la part millor de l’home i del millor home, i la del
millor és sempre la més excel·lent i la més feliç. [...] Si la felicitat és una
activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més
excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l’home. Sigui,
doncs, l’enteniment o sigui alguna altra cosa el que per natura sembla manar i
dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això
mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d’acord amb la
virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat
contemplativa, ja ho hem dit. Això sembla estar d’acord amb el que abans vam
dir i amb la veritat. En efecte, aquesta activitat és la més excel·lent (perquè
també ho és l’enteniment entre tot el que hi ha en nosaltres, i entre les coses
cognoscibles, les que són objecte de l’enteniment); a més a més, és la més
contínua, perquè podem contemplar contínuament més que fer qualsevol altra
cosa. I pensem que el plaer ha de trobar-se barrejat en la felicitat, i
l’activitat que es refereix a la saviesa és, de comú acord, la més agradable de
les activitats conforme a la virtut; es considera, almenys, que la filosofia
compren plaers admirables per la seva puresa i per la seva fermesa, i és lògic
que l’existència d'aquells què saben sigui més agradable que la d'aquells què
busquen. [...] El que és propi de cadascú per natura és també el més excel·lent
i el més agradable per a cadascú; per a l’home ho serà, per tant, la vida
conforme a la ment, ja que això és primàriament l’home. Aquesta vida serà
també, per consegüent, la més feliç.
Ètica a Nicòmac, l.10, 7, 1095a (Centre
d’Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 166-167).
1
Abans que res, cal fer una
breu introducció de l’autor d’aquest fragment. Aristòtil va ser un filòsof i
científic grec, un dels esperits més influents de la història.
Dins aquest fragment d’Ètica
a Nicòmac, Aristòtil mostra una de les seves idees més característiques sobre
la seva visió del mon. Ell defensa una visió teològica de la vida, on tot allò
que existeix té una finalitat i es mou gràcies al que anomena “primer motor”,
perfecte i que serveix de model inmòbil de tot allò que l’envolta.
Com molts altres filòsofs,
Aristòtil també defensa la idea que aquesta finalitat és la felicitat. Com diu
en el text, però, aquesta felicitat no l’identifica amb el plaer, el diner o l’èxit
sinó amb la virtut. La virtut és una activitat contemplativa que consisteix en
saber escollir allò correcte, entre una situació de defecte i una d’excès. 
Tot i això, ell diu que
la vida contemplativa és agradable per aquells savis, el que considera el plaer
més pur. Per acabar, Aristòtil explica que no és suficient conèixer el bé per
fer-lo sinó que cal que existeixi la nostra voluntat per dur-lo a terme i
rebutjar l’excès o el defecte.
Per entendre aquest fragment
és important aclarir el concepte de “vida
contemplativa”. La vida dedicada
a la contemplació és la virtut d’Aristòtil, per tant és l’activitat més humana
i la que aporta més felicitat i ens duu a la saviesa.
D’altra banda, també és
necessari entendre què vol dir Aristòtil quan parla de “saviesa”. Dins el seu punt de vista, la saviesa o sophia és la
contemplació teorètica, és a dir, el saber pel saber, el coneixement suprem.
Aquest coneixement després serviria a partir de la voluntat per actuar de
manera correcta.
D’aquest text deriva un
concepte força marcat de l’home. Aristòtil diu que el que diferencia els homes
dels animals és la seva ànima racional i, per tant, l’activitat racional és la
que caracteritza els éssers humans. Per tant, el bé consisteix en la seva
aptitud per a la vida raonable, que constitueix la virtut.
En aquest vídeo s'explica el teleologisme d'Aristòtil i quina és, per ell, la finalitat de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada