Escolàstica

L'escolàstica és la filosofia que es practica durant l’Edat Mitjana en el món cristià occidental.  Es desenvolupa en tres períodes històrics: el primer període, en els segles XI i XII, que comprèn les arrels llunyanes de la filosofia medieval i els iniciadors de l'Escolàstica; l'apogeu de l'Escolàstica, segle XIII  i l'Escolàstica tardana (segle XIV).

MÈTODES DE LA FILOSOFIA ESCOLÀSTICA
El mètode que segueixen els filòsofs escolàstics en el desenvolupament i l’exposició  dels seus ensenyaments  es fonamenten en el principi d’autoritat. Aquest principi es basa en el seguiment i fidelitat a un text, en aquesta època normalment a la Bíblia i també en les idees i opinions de personatges reconeguts com els pares de l’Ésglésia.

El mètode escolàstic també es veu com un procediment on hi ha dos parts. La lectio o exposició al mestre i la disputatio, una discussió on mestres i deixebles aporten arguments a favor o en contra d’una idea. Al final s’afirma la tesi que acumuli més raons i més fortes per a que sigui més acceptable afirmar-la que negar-la.

TEMES PROPIS DE L'ESCOLÀSTICA

Els temes més freqüents de l’escolàstica són:

• Raó i fe: sorgeixen diferents opinions a l'hora de conciliar la religió amb l’ús de la raó i els sentits de la filosofia. Uns diuen que són compatibles i altres que la raó ens allunya de la fe.
• Papat i Imperi: la polèmica es forma entre el poder polític i eclesiàstic. Es disputen els poders que pertanyen a la religió i els que pertanyen a l’Estat.
• Demostració racional de l’existència de Déu: els eclesiàstics busquen formes racionals i arguments per demostrar i justificar la creença que Déu existeix.
• La polèmica dels universals: La polèmica apareix a rel d’un comentari de Boeci que sembla interpretar l’existència real de conceptes universals que designen individus. El tema va ser d’una gran controvèrsia durant segles. Apareixen diferents postures davant dels universals, des de pensar que existeixen en la realitat de manera física (realisme exagerat) fins a dir que no existeixen (nominalisme).
• La llibertat humana i l’omnipotència divina: si Déu ens va crear i sap el nostre destí, som lliures? I si Déu és omnipotent, els fets naturals “necessaris” no limiten la seva “potència”?
• La recuperació de la filosofia aristotèlica. Com interpretar-la? És compatible amb la fe cristiana?

LA POLÈMICA DE BOECI
Quan Boeci va fer un comentari a un text aristotèlic va originar la controvèrsia dels universals.  El problema dels universals gira al voltant de l’existència real de termes fets servir per definir un conjunt d’individus. La qüestió és que si només coneixem el particular, potser l’universal no es pot aplicar a tot i, per tant, no existeix. Apareixen diferents postures davant dels universals.

JOAN ESCOT ERIÚGENA: POSICIONS PANTEISTES

Podem dir que Joan Escot Eriúgena manté posicions panteistes perquè té una visió de la natura semblant al panteisme, que iguala Déu i natura. Per a ell la natura és com un cercle que és creat per Déu i d’ell sorgeix tot i en torna també tot.

DIFERÈNCIA ENTRE AUTORS DIALÈCTICS I ANTIDIALÈCTICS

Davant la polèmica de la fe i la raó, els dialèctics defensen la lògica i l’argumentació racional. En canvi, els anti-dialèctics consideren que la raó i la filosofia només ens allunyen de la fe i per això s’hi ha d’allunyar, perquè només serveix per confondre l’home.

CORRENTS DE RECEPCIÓ D'ARTISTÒTIL (XIII)

a)      Aristotelisme heterodox: aquest corrent accepta les lleis aristotèliques com les explica Averrois. Accepta l’eternitat del món, nega l’immortalitat de l’ànima i defensa la teoria de la doble veritat per evitar el conflicte entre raó i fe. Llavors s’han de mantenir les conclusions a les que em porta la filosofia. Si són contràries a la fe, igualment les mantinc perquè així afirmo una tesi com a filòsof però la rebutjo com a creient. El representant més important és Siger de Brabant.
b)   Aristotelisme ortodox: presenta la interpretació cristiana de l’aristotelisme. Creuen que la raó enforteix la fe però no tot el coneixement és accessible a la fe. Es distingeixen dues veritats, unes de fe (no demostrables però que la raó no considera irracionals) i unes de raó. Llavors, creure en Déu no pot ser irracional. No creu en la teoria de la doble veritat perquè Déu és veritat i mai es contradiu. Aporten que tot coneixement prové dels sentits, de l’observació dels individus però només a través d’un procés d’abstracció intel·lectual s’arriba al concepte universal. Per acabar, defensa la moral de l’home i la seva sociabilitat tot i que per sobre de tot això es troba la llei de Déu.

c)       Agustinisme franciscà: corrent fundada per Sant Francesc d’Assís, valoren més les raons de cor que les lògiques. Van enfortir la importància de la voluntat, l’amor i el misticisme. Entre els seus seguidors es troben Ramon Llull i Sant Bonaventura.


GUILLEM D'OCCAM

Per començar, cal dir que Occam defensa la separació entre fe i raó. D’aquí sorgeixen les següents idees:

• No hi ha cap llei en la creació, perquè Déu va crear el món en un acte de llibertat, per tant només podem conèixer allò que va fer Déu a partir de l’experiència.
• No existeixen els universals que agrupin individus semblants sinó que només podem conèixer individuals per la percepció. Té una visió nominalista, els universals són només signes lingüístics.
• Defensa la separació del poder de l’Església i l’Estat. També s’incrementa l’espiritualitat de l’església.
• Promou una ciència que es basi en l’observació i l’experimentació, no en l’especulació.
• No existeix una llei divina que marqui la moral, així que defensa un convencionalisme moral.
• Davant de dues explicacions d’un fet cal triar la més senzilla i simple i eliminar allò ni necessari ni observable.

LA "NAVALLA D'OCCAM"

Amb això Occam vol dir que cal seguir l’explicació més simple. En canvi, elimina aquelles explicacions o formes de veure, o bé innecessàries o no observables.

DEMOSTRACIÓ DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU (ANSELM DE CANTERBURY)
Ell pensa que partint de la fe, la raó i la filosofia es pot entendre la fe. Ell fa un argument ontològic a priori: Déu és l’ésser més perfecte i si no existís, què seria allò més perfecte en l’univers? Per tant ha d’existir perquè això és el més perfecte (l’existència de Déu és perfecta).

LES CINC VIES TOMISTES

Són les cinc proves de Sant Tomàs d’Aquino que demostren l’existència de Déu.

• Moviment: amb els sentits veiem que dins aquest món hi ha éssers que es mouen, tot és mogut per una altra cosa. Amb aquesta cadena infinita de causes, hem d’admetre l’existència d’un primer motor no mogut per un altre, inmòbil. Aquest és Déu.
• Eficiència: tot és causa d’una altra cosa però no podem admetre una sèrie infinita de causes eficient, llavors hi ha d’haver una primera causa eficient incausada, Déu.
• Contingència: hi ha éssers que neixen i moren, és a dir, que no són necessaris. Llavors, si tots els éssers fossin així, no existiria res però si que existeixen. La causa de la seva vida és en un primer necessari, Déu.
• Graus de perfecció: hi ha diferents graus de perfecció en el món (bondat, bellesa, etc) per tant ha d’existir un model amb qui comparar-ho, un ésser suprem i perfecte, Déu.
• Finalitat: éssers inorgànics actuen amb una finalitat quan són dirigits per un ésser intel·ligent. Hi ha d’haver un ésser molt intel·ligent que ordeni tot allò natural amb una finalitat. Aquest ésser és Déu.

A continuació mostro un video interessant sobre el pensament de Sant Tomàs d'Aquino.

DIFERÈNCIA DE LES CINC VIES TOMISTES I LA DEMOSTRACIÓ DE ST. ANSELM

La diferència és que la demostració a partir de les vies tomistes és un argument a posteriori, és a dir, a partir de l’observació de la natura es descobreixen fets només explicables amb l’existència d’un Déu.

En canvi, l’argument d’Anselm és a priori, a partir del concepte d’un Déu, es dedueix per què és raonable i necessària la seva existència.

POSTURES EN LA POLÈMICA DELS UNIVERSALS

·         Realisme exagerat: l’universal té la mateixa realitat física que els particulars. Existeixen per si mateixos i fora de la ment.

·         Realisme moderat: el fonament dels universals són els individus, però aquests tenen característiques comunes que constitueixen l’universal. Però l’universal només existeix dins el compost hilemòrfic individual i, en tot cas, en la ment divina.

·         Conceptualisme: l’universal és una abstracció que fa l’intel·lecte a partir de les qualitats comunes que tenen els individus. Però no són qualitats dels individus, sinó conceptes creats per la ment i només existeixen a la ment.
·       Nominalisme: L’universal només és una manera de parlar, una paraula sense cap realitat, un signe. Cada individu és irrepetible i no hi ha res a l’experiència que ens permeti afirmar l’existència de l’universal.

En aquest video es recull una breu explicació fàcil d'entendre de les postures anteriors.