Racionalistes post cartesians

Concepte	Descartes	Spinoza	Leibniz
Definició de substància.......................................................................................	Allò que existeix per si mateix, sense la necessitat d’existència de cap altra cosa més que Déu	Allò que existeix per si mateix, és a dir, només Déu es considera “substància”. Segons ell mateix “allò que és en si i es defineix per si”	Allò individual del que es prediquen atributs. La substància és activitat i forma la realitat.
Tipus de substància	-Déu (substància infinita) -Res cognitans (substància pensat, allò capaç de pensar) -Res extensa (els cossos materials o tot allò que ocupa extensió, la substància extensa)	Només hi ha una substància: Déu. El que havia sigut classificat per Descartes com pensament i extensió són atributs de la mateixa substància. Spinoza trenca amb el dualisme: el cos i la ment formen part de la mateixa totalitat.	Mònades, unitats simples. Són els elements de les coses i formen compostos. Són també inextenses i indivisibles i posseeixen percepció.
Mètode	Segueix un sistema deductiu basat en quatre fases, l’evidència (idees clares i distintes), l’anàlisi (reduir al mínim el coneixement), la síntesi (construir el conjunt) i la revisió del coneixement. Té l’objectiu de trobar el coneixement veritable i segur.	Es segueix un mètode deductiu i geomètric percebent la realitat com una sola substància (Déu).	També segueix un sistema deductiu. Parteix de les proposicions analítiques, on el predicat ja està contingut en el subjecte. Per exemple: “tot triangle equilàter té tres angles iguals”.
Forma de coneixement	A partir del dubte es pot arribar al coneixement. Comença dubtant de tot i així buscar una proposició o una veritat absoluta. A partir d’aquesta veritat construeix la resta del coneixement.	El coneixement s’aconsegueix a partir d’idees individuals que, connectant-les ens ofereixen prou intuïció per conèixer el total i general de tot.	Les raons necessiten una raó anterior per ser intel·ligibles. Cal trobar un fet que sigui la seva pròpia raó, Déu. Per tant totes les veritats de fet en Déu són veritats de raó.
Concepte de Déu	Déu existeix i és la bondat  i la perfecció absoluta.	Tota substància és Déu, un ésser infinit, l’únic que pot existir per si mateix.	És la perfecció absoluta. És qui crea i destrueix les mònades per composició o descomposició.
Concepció de la naturalesa	L’home està compost per dues substàncies, la substància extensa i la substància pensant. Aquestes deus interactuen a través de la glàndula pineal, situada en mig del cervell.	Tot està format per una mateixa substància, Déu. Cos i ment són inseparables	Tot està format per mònades que s’agrupen per formar compostos, així composant la realitat. Aquestes s’organitzen en harmonia, com l’harmonia entre l’ànima i el cos de l’home.
Llibertat humana	Defensa la llibertat humana. Com creu en la dualitat de l’home, el cos està governat per les lleis mecàniques (mecanicisme) però l’ànima és lliure i pot trobar el coneixement.	Comprendre la realitat és el que proporciona llibertat a través de Déu. Per tant la llibertat s’aconsegueix a partir del coneixement que ens aporta la llum de la raó.	No existeix la llibertat total. Això és a causa de l’harmonia i determinista que defensa Leibniz.
Altres idees	Quan Descartes busca el coneixement comença posant-ho tot en dubte. Llavors troba una proposició indubtable (penso, així que existeixo). A partir d’aquí vol demostrar l’existència d’un Déu bondadós per construir la resta del coneixement.	Creu que l’objectiu de la filosofia és trobar el coneixement, el que ens acostarà a la felicitat. Així doncs, l’objectiu és trobar la felicitat, no la veritat. És un objectiu ètic.	Va inventar el sistema binari, base de totes les arquitectures de computació actuals. Per això se’l pot considerar l’avi de la informàtica.

Descartes-"Penso, doncs existeixo"

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo. Que m’enganyi tant com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment. 

René Descartes. Meditacions metafísiques, II

• Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. 

Descartes diu que per començar hem de considerar com a fals allò que ens diuen els sentits. També proposa com a fals i dubta de l’existència de Déu i de la seva existència material.

Llavors arriba un moment on posa en dubte la seva pròpia existència però a partir d’una proposició que és sempre certa, explica que ha d’existir. La proposició diu que si penses o dubtes, sents, somnies, existeixes; si hi ha un Déu maligne que m’enganya, això no canvia el fet de que existeixo.

• Expliqueu breument el significat que tenen en el text els mots següents: a) «extensió» b) «quimeres»

-Extensió: amb “extensió”, Descartes identifica la res extensa, és a dir, tot allò que ocupa espai.

-Quimeres: coses que alguns creuen que existeixen però en realitat no són veritat.

• Expliqueu per què René Descartes diu: «[…] hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo.» 

Per començar cal explicar la base del coneixement de Descartes. Ell vol trobar un coneixement cert i per aconseguir això comença posant en dubte tot allò de que es pot dubtar. Diu que els sentits a vegades ens enganyen i si ens enganyen una vegada ho poden fer més vegades, per tant no ens podem refiar dels sentits.

Proposa també, explicant que en els somnis no distingim la realitat del somni mateix, que potser tot el que coneixem forma part d’un somni on estem immersos. Per tant, hem de dubtar no només dels sentits sinó també de la raó que ens mostra la realitat del nostre voltant. Tot i això, podem estar segurs de les coses més indubtables com ara que tres més tres són sis?

Descartes també proposa l’existència d’un geni maligne que ens a dotat d’una falsa raó que ens enganya fins i tot en allò del que estem més segurs per tant tampoc sabem si allò més clar i distint és veritat.

Després d’aquest escepticisme, Descartes troba una veritat que mai pot ser falsa, l’existència d’allò que pensa (si penso, existeixo). Si sóc capaç de raonar i de dubtar fins i tot de mi mateix, he d’existir. Encara que hi hagi un geni maligne i la nostra raó ens enganyi, seguirem existint perquè seguirem pensant. Aquesta és la primera proposició que serà la base del coneixement de Descartes.

A continuació mostro un video molt entretingut sobre el coneixement de Descartes.

• Compareu la concepció de Descartes sobre quina és la fonamentació del coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. 

Descartes es pot comparar amb Montaigne.

Descartes comença dubtant de tot, creu que no ens podem refiar dels sentits i pensa que la raó ens pot enganyar. Fins i tot posa en dubte la seva pròpia existència, es basa en un escepticisme total.

Montaigne comparteix aquesta idea amb Descartes. Després d’una gran època científica de descobriment on canvia radicalment la visió del món i de l’home, Montaigne diu que l’home és inferior i els sentits l’emganyen. Això sí, al contrari de Descartes, ell pensa que és impossible assolir el coneixement vertader perquè creu que no existeix. Per tant posa tot en dubte i adopta una posició de respecte davant totes les idees.

És aquí on Descartes es diferencia de Montaigne, ja que en comptes d’acceptar que no existeix un coneixement veritable, Descartes pensa que sí que existeix i fa servir el dubte com a camí per arribar a trobar-lo.

• Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No hi ha cap proposició de la qual puguem tenir una certesa absoluta.»

Estic en desacord amb aquesta afirmació. Per començar, penso que, a partir de la proposició de Descartes que diu que si pensem existim, tinc una certesa absoluta sobre la meva pròpia existència.

Tot i això, crec que mai podem estar segurs sobre allò que ens envolta, sobre allò de que ens informen els sentits i fins i tot la raó. Tot i que pensi que una cosa és totalment certa, mai en podré estar segura.

Del que sí puc estar segura, però, és del que classifica Descartes com naturaleses simples. Aquí jo englobo les matemàtiques, per exemple. Les proposicions matemàtiques no poden ser falses perquè no tenen com a base el món exterior sinó que funcionen amb axiomes lògics que no poden ser mentida.

En conclusió, estic en desacord amb aquesta afirmació, ja que, tot i que mai podrem estar segurs de tot el que ens envolta, algunes proposicions són indubtables.

Filosofia del Renaixement

EL PENSAMENT HUMANISTA

Els humanistes van impulsar la recuperació de la cultura clàssica per afavorir l'educació i per renovar  la societat. Van criticar el paper de l’església i del poder. Van destacar el paper de la lògica, l'estètica, les emocions,... oblidades en la filosofia escolàstica medieval. Es recupera importància de l’home.

Els humanistes van ser pensadors cristians, però també crítics amb el funcionament de la jerarquia religiosa, la seva moralitat i costums. Van ser defensors de la llibertat i la racionalitat, però van rebutjar la reforma de Luter. 

ÈPOCA DE CARÀCTER INDIVIDUALISTA

El Renaixement és una època de caracter individualista perquè comencen a exaltar els valors individuals. L’home medieval només tenia sentit en comunitat però el nou home es desenvolupa com a individu i busca el seu propi èxit.

El luteranisme considerava la salvació com un fet individual, resultat de la relació directa entre Déu i l'individu, sense intermediaris. És un reflex de la mentalitat de l'època.

EL GOVERNANT PERFECTE DE MAQUIAVEL
El governant perfecte ha de ser algú fort que mantingui la seva autoritat amb fermesa i no estigui condicionat per la moral i el cristianisme en la seva actuació política. Cal preservar l’Estat per davant dels individus i les creences. Tot el mitjà que persegueixi aquest fi serà justificat en l’ordre polític, sempre que persegueixi el bé de l’estat.

Al governant se li ha de tenir por i aquest ha de fer sevir de manera hàbil l’estratègia i la diplomàcia o violència amb els altres estats.

DIFERÈNCIA ENTRE LA FILOSOFIA POLÍTICA DE MAQUIAVEL I THOMAS MORE

Maquiavel defensa el bé de l’Estat davant de tot. Per a ell, cal deixar enrere la moral i diferenciar-la de la política. Tot està justificat si l'objectiu és millorar i preservar l'Estat, fins i tot la violència cap el poble.
Això el diferencia totalment de Thomas More, ja que per ell s'ha de complir i donar drets al poble. S'ha d'eliminar la propietat privada, reduir la jornada laboral, etc. A més defensa un hedonisme on l'objectiu és la felicitat en el plaer. 
Mentre Maquiavel defensa l'Estat per davant de tot, Thomas More defensa el poble i els ciutadans davant de l'Estat.

LA NOVA CIÈNCIA

La nova ciència trenca amb la física aristotèlica perquè la segona defensava que la Terra es troba en el centre de l’univers i la diferència entre el món sublunar i el supralunar. En aquesta època es troben discordances d’aquesta teoria i les noves observacions i estudis xocaven amb la seva visió. A més les noves idees sobre l'univers desordenat i infinit va xocar amb els postulats de l'església, que va perseguir tota opinió contrària. La física aristotèlica es basava en l’especulació, tenia només un fonament teòric perquè no es podia observar ni demostrar i era finalista.

En canvi la nova ciència es basava en l’experimentació, no era finalista i es podia demostrar i aplicar, era teoricopràctica.












MECANICISME
La concepció mecanicista interpreta que l'univers és com un gran mecanisme, semblant a un rellotge, en què tot el que passa seguint unes regularitats que cal entendre i expressar matemàticament: les lleis.

GALILEU I LA FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

Galileu defensa que l'univers està escrit en llenguatge matemàtic, sense el qual no el podem comprendre. També afirma que l'experiència ha d’adquirir importància sobre les teories. Ara bé, també remarca la importància de la teoria que explica les diferents observacions que es poden fer.

Només el raonament dóna ple sentit a les observacions. Teoria i experiència van directament unides en qualsevol acció de coneixement en general i científic en particular. Mètode hipotètic, deductiu, experimental.

EL CONEIXEMENT DE MONTAIGNE
La nova ciència que acaba amb la visió aristotèlica col·loca l’home separat del centre del món i demostra la seva feble raó i els sentits enganyosos. L’home és dèbil i no pot conèixer la realitat.

Adopta una posició escèptica no conformista, sinó de cautela i suspensió del judici davant totes les visions. El savi ha de dubtar de tot.

Per Montaigne, no hi ha proposicions certes i indubtables. Els sentits ens enganyen i són subjectius, ens mostren una realitat que sempre varia. La raó no pot arribar a principis fixos i immutables. La realitat fluctua i el coneixement permanent és impossible.

MONTAIGNE I DESCARTES
Montaigne és important en relació a Descartes perquè moltes idees de Descartes parteixen d’aquí. Montaigne diu que el prejudici fa que rebutgem pràctiques llunyanes a la tradició, el que ens fa estancar; cal actuar amb prudència i tolerància.

Descartes no pot acceptar aquesta paràlisi del progrés i del coneixement. Busca la certesa de les proposicions indubtables. Per aconseguir això cal superar les dificultats que exposa Montaigne en la seva reflexió.

ACADÈMICA PLATÒNICA DE FLORÈNCIA

Cosimo de Mèdici va crear l'Acadèmia platònica de Florència per recuperar el veritable pensament de Plató.  Les preocupacions principals són la inquietud per la bellesa de la realitat i la comprensió de l'univers com una cosa harmònica, interpretable a través de les matemàtiques.

La reflexió sobre la singularitat col·loca l'ésser humà per sobre de la resta d'éssers i li confereix una especial dignitat.

RÀPIDA DIFUSIÓ DEL RENAIXEMENT I HUMANISME

Aquesta època va coincidir amb la creació de la imprenta. Això va causar que totes aquestes idees relacionades amb l'humanisme i la nova ciència es poguessin difondre ràpidament i va poder arribar a diferents països.

LA BURGESIA
Durant el Renaixement predomina la burgesia. Irromp amb força a les ciutats italianes i participa directament dels canvis de la seva època. L'educació esdevé un signe identificatiu de l'home amb èxit personal i el diferència de les classes populars, per això la burgesia la valora tant.

Escolàstica

L'escolàstica és la filosofia que es practica durant l’Edat Mitjana en el món cristià occidental.  Es desenvolupa en tres períodes històrics: el primer període, en els segles XI i XII, que comprèn les arrels llunyanes de la filosofia medieval i els iniciadors de l'Escolàstica; l'apogeu de l'Escolàstica, segle XIII  i l'Escolàstica tardana (segle XIV).

MÈTODES DE LA FILOSOFIA ESCOLÀSTICA
El mètode que segueixen els filòsofs escolàstics en el desenvolupament i l’exposició  dels seus ensenyaments  es fonamenten en el principi d’autoritat. Aquest principi es basa en el seguiment i fidelitat a un text, en aquesta època normalment a la Bíblia i també en les idees i opinions de personatges reconeguts com els pares de l’Ésglésia.

El mètode escolàstic també es veu com un procediment on hi ha dos parts. La lectio o exposició al mestre i la disputatio, una discussió on mestres i deixebles aporten arguments a favor o en contra d’una idea. Al final s’afirma la tesi que acumuli més raons i més fortes per a que sigui més acceptable afirmar-la que negar-la.

TEMES PROPIS DE L'ESCOLÀSTICA

Els temes més freqüents de l’escolàstica són:

• Raó i fe: sorgeixen diferents opinions a l'hora de conciliar la religió amb l’ús de la raó i els sentits de la filosofia. Uns diuen que són compatibles i altres que la raó ens allunya de la fe.
• Papat i Imperi: la polèmica es forma entre el poder polític i eclesiàstic. Es disputen els poders que pertanyen a la religió i els que pertanyen a l’Estat.
• Demostració racional de l’existència de Déu: els eclesiàstics busquen formes racionals i arguments per demostrar i justificar la creença que Déu existeix.
• La polèmica dels universals: La polèmica apareix a rel d’un comentari de Boeci que sembla interpretar l’existència real de conceptes universals que designen individus. El tema va ser d’una gran controvèrsia durant segles. Apareixen diferents postures davant dels universals, des de pensar que existeixen en la realitat de manera física (realisme exagerat) fins a dir que no existeixen (nominalisme).
• La llibertat humana i l’omnipotència divina: si Déu ens va crear i sap el nostre destí, som lliures? I si Déu és omnipotent, els fets naturals “necessaris” no limiten la seva “potència”?
• La recuperació de la filosofia aristotèlica. Com interpretar-la? És compatible amb la fe cristiana?

LA POLÈMICA DE BOECI
Quan Boeci va fer un comentari a un text aristotèlic va originar la controvèrsia dels universals.  El problema dels universals gira al voltant de l’existència real de termes fets servir per definir un conjunt d’individus. La qüestió és que si només coneixem el particular, potser l’universal no es pot aplicar a tot i, per tant, no existeix. Apareixen diferents postures davant dels universals.

JOAN ESCOT ERIÚGENA: POSICIONS PANTEISTES

Podem dir que Joan Escot Eriúgena manté posicions panteistes perquè té una visió de la natura semblant al panteisme, que iguala Déu i natura. Per a ell la natura és com un cercle que és creat per Déu i d’ell sorgeix tot i en torna també tot.

DIFERÈNCIA ENTRE AUTORS DIALÈCTICS I ANTIDIALÈCTICS

Davant la polèmica de la fe i la raó, els dialèctics defensen la lògica i l’argumentació racional. En canvi, els anti-dialèctics consideren que la raó i la filosofia només ens allunyen de la fe i per això s’hi ha d’allunyar, perquè només serveix per confondre l’home.

CORRENTS DE RECEPCIÓ D'ARTISTÒTIL (XIII)

a)      Aristotelisme heterodox: aquest corrent accepta les lleis aristotèliques com les explica Averrois. Accepta l’eternitat del món, nega l’immortalitat de l’ànima i defensa la teoria de la doble veritat per evitar el conflicte entre raó i fe. Llavors s’han de mantenir les conclusions a les que em porta la filosofia. Si són contràries a la fe, igualment les mantinc perquè així afirmo una tesi com a filòsof però la rebutjo com a creient. El representant més important és Siger de Brabant.
b)   Aristotelisme ortodox: presenta la interpretació cristiana de l’aristotelisme. Creuen que la raó enforteix la fe però no tot el coneixement és accessible a la fe. Es distingeixen dues veritats, unes de fe (no demostrables però que la raó no considera irracionals) i unes de raó. Llavors, creure en Déu no pot ser irracional. No creu en la teoria de la doble veritat perquè Déu és veritat i mai es contradiu. Aporten que tot coneixement prové dels sentits, de l’observació dels individus però només a través d’un procés d’abstracció intel·lectual s’arriba al concepte universal. Per acabar, defensa la moral de l’home i la seva sociabilitat tot i que per sobre de tot això es troba la llei de Déu.

c)       Agustinisme franciscà: corrent fundada per Sant Francesc d’Assís, valoren més les raons de cor que les lògiques. Van enfortir la importància de la voluntat, l’amor i el misticisme. Entre els seus seguidors es troben Ramon Llull i Sant Bonaventura.


GUILLEM D'OCCAM

Per començar, cal dir que Occam defensa la separació entre fe i raó. D’aquí sorgeixen les següents idees:

• No hi ha cap llei en la creació, perquè Déu va crear el món en un acte de llibertat, per tant només podem conèixer allò que va fer Déu a partir de l’experiència.
• No existeixen els universals que agrupin individus semblants sinó que només podem conèixer individuals per la percepció. Té una visió nominalista, els universals són només signes lingüístics.
• Defensa la separació del poder de l’Església i l’Estat. També s’incrementa l’espiritualitat de l’església.
• Promou una ciència que es basi en l’observació i l’experimentació, no en l’especulació.
• No existeix una llei divina que marqui la moral, així que defensa un convencionalisme moral.
• Davant de dues explicacions d’un fet cal triar la més senzilla i simple i eliminar allò ni necessari ni observable.

LA "NAVALLA D'OCCAM"

Amb això Occam vol dir que cal seguir l’explicació més simple. En canvi, elimina aquelles explicacions o formes de veure, o bé innecessàries o no observables.

DEMOSTRACIÓ DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU (ANSELM DE CANTERBURY)
Ell pensa que partint de la fe, la raó i la filosofia es pot entendre la fe. Ell fa un argument ontològic a priori: Déu és l’ésser més perfecte i si no existís, què seria allò més perfecte en l’univers? Per tant ha d’existir perquè això és el més perfecte (l’existència de Déu és perfecta).

LES CINC VIES TOMISTES

Són les cinc proves de Sant Tomàs d’Aquino que demostren l’existència de Déu.

• Moviment: amb els sentits veiem que dins aquest món hi ha éssers que es mouen, tot és mogut per una altra cosa. Amb aquesta cadena infinita de causes, hem d’admetre l’existència d’un primer motor no mogut per un altre, inmòbil. Aquest és Déu.
• Eficiència: tot és causa d’una altra cosa però no podem admetre una sèrie infinita de causes eficient, llavors hi ha d’haver una primera causa eficient incausada, Déu.
• Contingència: hi ha éssers que neixen i moren, és a dir, que no són necessaris. Llavors, si tots els éssers fossin així, no existiria res però si que existeixen. La causa de la seva vida és en un primer necessari, Déu.
• Graus de perfecció: hi ha diferents graus de perfecció en el món (bondat, bellesa, etc) per tant ha d’existir un model amb qui comparar-ho, un ésser suprem i perfecte, Déu.
• Finalitat: éssers inorgànics actuen amb una finalitat quan són dirigits per un ésser intel·ligent. Hi ha d’haver un ésser molt intel·ligent que ordeni tot allò natural amb una finalitat. Aquest ésser és Déu.

A continuació mostro un video interessant sobre el pensament de Sant Tomàs d'Aquino.

DIFERÈNCIA DE LES CINC VIES TOMISTES I LA DEMOSTRACIÓ DE ST. ANSELM

La diferència és que la demostració a partir de les vies tomistes és un argument a posteriori, és a dir, a partir de l’observació de la natura es descobreixen fets només explicables amb l’existència d’un Déu.

En canvi, l’argument d’Anselm és a priori, a partir del concepte d’un Déu, es dedueix per què és raonable i necessària la seva existència.

POSTURES EN LA POLÈMICA DELS UNIVERSALS

·         Realisme exagerat: l’universal té la mateixa realitat física que els particulars. Existeixen per si mateixos i fora de la ment.

·         Realisme moderat: el fonament dels universals són els individus, però aquests tenen característiques comunes que constitueixen l’universal. Però l’universal només existeix dins el compost hilemòrfic individual i, en tot cas, en la ment divina.

·         Conceptualisme: l’universal és una abstracció que fa l’intel·lecte a partir de les qualitats comunes que tenen els individus. Però no són qualitats dels individus, sinó conceptes creats per la ment i només existeixen a la ment.
·       Nominalisme: L’universal només és una manera de parlar, una paraula sense cap realitat, un signe. Cada individu és irrepetible i no hi ha res a l’experiència que ens permeti afirmar l’existència de l’universal.

En aquest video es recull una breu explicació fàcil d'entendre de les postures anteriors.