La felicitat avui en dia

Actualment i sobretot ara, que arriba nadal, es pot veure què ens aporta la felicitat i quins són els valors més importants de la societat. Sembla que el més valuós és allò material, tot el que podem comprar amb diners però això no és veritat.
El nadal pot ser una festa on la família es retroba i celebra l'amor que la lliga. En canvi, el que observem són milers i milers d'expectatives que hem de complir per ser acceptats; hem de fer un bon regal, preparar un bon sopar, reunir i felicitar fins i tot als que ens han ferit i acompanyar tot d'un somriure. El que penso és que tots aquests valors l'únic que fan és esclavitzar-nos perquè no representen el que volem expressar sinó el que la societat veu adequat.
No hem d'oblidar que qui es beneficia en realitat dels centenars de regals que comprem són les empreses que ens conviden a gastar i gastar.
Aquesta esclavització ens allunya de la veritable felicitat, ja que l'essencial és invisible als ulls, en la meva opinió. Les festes han de ser un moment on oblidem totes les preocupacions i ens reunim amb aquells a qui estimem de veritat, perquè mai se sap quan aquests moments de vertadera felicitat poden desaparèixer.

Què és just?

Ara acabem la investigació que hem començat en la creença que si provàvem de veure la justícia en qualsevol cosa més gran que la tingui en si, aleshores veurem més fàcilment què és en un

individu concret. I aquesta cosa més gran ens semblà que era la ciutat, i vet aquí que l’hem edificada amb la màxima excel·lència possible, perquè sabem bé que la justícia es troba en una ciutat bona.

Doncs, el que allà hem vist, traslladem-ho a l’individu. [...]

—Ara bé —vaig fer—, quan d’una cosa en prediquem que és el mateix que una altra, tant se

val que sigui més gran o més petita, entenem que li és semblant o que li és dissemblant en allò en

què tal cosa es predica?

—Semblant —va dir ell.

—Doncs l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la

justícia, sinó que li serà igual.

—Igual —va dir ell.

—I tanmateix la ciutat ens sembla certament justa perquè dins d’aquesta hi havia tres llinatges

de naturaleses que feien cadascuna la seva comesa: i ens semblà temperada, coratjosa i prudent per

altres determinades condicions i qualitats d’aquests mateixos llinatges.

—És veritat —va dir.

—Doncs, bon amic, considerarem que l’individu que tingui aquests mateixos elements a la

seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan aquests elements

tinguin les mateixes condicions que les d’aquella.

—És totalment indiscutible —va dir.

                                                                                                                                    PLATÓ, La república, Llibre IV

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

Per començar, el text explica que per poder trobar la justícia individual primer ens hem de fixar en la més gran, la de la comunitat, és a dir, la ciutat i després aplicar-la a la individual.

D’altra banda, diu que perquè una ciutat sigui justa, cadascú ha de fer el que li correspon per naturalesa. Amb això es refereix a les tres classes d’homes on dominen diferents qualitats, la temprança, el valor i la prudència que els fan adequats a la tasca que els pertoca per justícia.

Per acabar, com es diu abans, el principi de ciutat justa s’ha d’aplicar a l’ànima. Per tant, un individu és just si les diferents parts o elements de la seva ànima es distribueixen i adeqüen a la seva tasca de la mateixa manera que a la ciutat.

     2. Explica el significat els següents termes:

     a)Llinatges: les tres clases socials (governants, guardians, productors).

     b)Temperada: que domina els plaers i els desitjos.

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la justícia, sinó que li serà igual».

Abans que res cal explicar què és el que li dona la qualitat de justícia a una ciutat. Una ciutat és justa quan  cadascú fa allò propi per naturalesa. Dit això, dins una ciutat es troben 3 classes socials diferents associades a diferents virtuts que els fan adequats per unes o altres activitats. La prudència és la propietat que més domina en governants i filòsofs; el valor, a més d’ésser present també en els governants, domina més dins els guardians; per últim, la temprança domina sobre els productors i és present a les altres classes socials. Així, quan cadascú fa el que els pertoca segons la virtut que domina, es tracta d’una ciutat justa.

En aquest moment es pot comparar la ciutat amb l’individu perquè, com a la ciutat, l’ànima es divideix en tres parts. La primera part, l’ànima racional està associada a la prudència i per tant als governants; l’ànima irascible s’associa al valor i als guardians i l’ànima concupiscible està relacionada amb temprança i els productors.

Com diu la frase del text, l’home just no diferirà de la ciutat justa. Per tant, un individu és just si a la seva ànima hi domina la part racional.

     4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la raó en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

La concepció de Plató es pot comparar amb la dels sofistes.

Plató diu que el coneixement només es pot adquirir a partir de la raó. Al contrari dels sofistes, Plató creu en un coneixement veritable que existeix en el món de les idees i que considera que vam oblidar quan la nostra ànima va caure en el món material. Diu que ens podem apropar i fins i tot accedir a aquest coneixement a partir de la raó.

D’altra banda, els sofistes eren relativistes i per tant no creien en un coneixement veritable. En canvi, feien servir la raó dins la retòrica on raonaven i defensaven el punt de vista que els hi era positiu i no el que consideraven veritable.

Plató diferenciava entre el món material (sensible) i el de les idees (material). Ell defensa que podem tenir diferents nivells de coneixement. El nivel més baix és de la opinió, que es basa plenament en els sentits per reconèixer la realitat; tot seguit es troba la creença, que també es basa en els sentits però amb un sentit de raó. En aquest punt segueix el camí de la raó on es troba la ciència com ara les matemàtiques i per últim el saber relacionat amb la dialèctica.

Plató fa servir la dialèctica per apropar-se al coneixement veritable en el món de les idees.

En canvi els sofistes ensenyaven la retòrica i l’oratòria per defensar els seus arguments, encara que no fossin certs.

     5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més important que una societat garanteixi la seguretat i els béns materials que calen per a sobreviure a cadascun dels seus membres, que no pas que els garanteixi la llibertat.» Responeu d’una manera raonada.

Jo entenc aquesta frase de la següent manera. La total llibertat significa que no es podrien garantir els bens essencials, ja que no hi hauria l’organització que permetria garantir aquests drets als seus habitants. Així, Plató pensa que cadascú ha de complir la seva funció abans que fer allò que un vol per a que funcioni la ciutat.

En la meva opinió, aquest d’una certa manera d’acord a l’enunciat però només en un context econòmic. Penso que dins l’economia no es pot dotar d’una llibertat total perquè sinó aquesta s’adreçaria a obtenir el màxim de diners possible i això portaria a diferents problemes: no es tindrien en compte els drets dels treballadors, ni l’efecte sobre el medi ambient ni es pensaria en els més empobrits, el que desembocaria en un gran desastre.

D’altra banda, en tots els altres aspectes penso que la llibertat és essencial. Cadascú té un valor propi i ha de ser capaç d’escollir el seu propi camí i decisions sense que ningú el controli. Al contrari de Plató, jo crec que tots hem de tenir l’oportunitat de controlar la nostra realitat a partir de la democràcia.

Dit això, penso que la llibertat és compatible amb la garantia de la seguretat i els béns necessaris de cadascú i que els dos són essencials per aconseguir una societat justa on tothom pot ser lliure sense perjudicar als del seu voltant.

El mite de la caverna de Plató

El mite de la caverna de Plató és un dels seus mites més coneguts que fa servir per explicar l'ascenció al món de les idees i així la seva teoria de les idees.
Plató narra una història sobre uns esclaus encadenats dins una cova fosca, que no coneixen res més del que veuen, no saben què hi ha a l'exterior de la cova ni si hi ha un exterior. Rere aquests homes hi ha una foguera que il·lumina l'únic que poden veure de le cova i resulta que a la paret de la cova veuen unes ombres que identifiquen amb la realitat. Resulta que aquestes ombres realment eren projectades per uns vigilants que sostenien uns objectes sobre el seu cap i això era simplement una il·lusió, equivalent a la imaginació.

Llavors, si un dels esclaus s'allibera i avança cap a l'exterior, s'adonarà que aquelles ombres eren projectades per uns objectes que ara podia observar, la creença. Això Plató ho compara amb el nostre nivell de coneixement, ja que diu que amb els sentits podem percebre allò material, que és simplement una creença. Mitjançant l'estudi dels objectes immaterials i matemàtics, nosaltres (l'esclau) podem sortir de la cova però el Sol ens cega els ulls i l'únic que podem observar és el terra, que no és encara el món de les idees però ens hi apropem molt. En aquest moment, el Sol, que és equivalent a la raó, ens permet caminar cap al món intel·ligible i quan els ulls ja s'han acostumat a la llum, veure'm el món més real, el de les idees.
D'aquesta manera, Plató explica el camí que podem seguir per arribar al món intel·ligible a partir de la raó, allunyant-nos d'allò material.

Encara que el mite de la caverna va ser escrit fa ja molts segles, es pot aplicar a la realitat, de manera específica als medis de comunicació. Els medis de comunicació ens mostren una realitat i ens manipulen per fer-nos veure i creure els que ells vulguin. De la mateixa manera que els guardes de la caverna feien projectar les ombres a la cova per enganyar als e
sclaus, el mateix fa la televisió, la radio, etc. No ens mostren la realitat sinó un reflex manipulat en forma d'imatge, treballen amb els sentits per ensenyar-nos el que ens interessa i això ens lliga a una mentida, que equivaldria al món material de Plató. A més, fent una petita recerca ens podem adonar de la falta de neutralitat dels diferents canals de televisió, per exemple, el que ens fa adonar la seva fàcil manipulació.
Per això hem de qüestionar tot allò que els medis ens ensenyen i, amb la raó, descobrir la veritat. Hem d'analitzar tot allò que escoltem i sempre hem de fer servir diferents fonts d'informació per evitar la sovint manipulació dels medis.

El següent video mostra un segment d'un dels episodis de Merlí on el professor de filosofia explica al seu alumne el mite de la caverna. Mitjançant aquest mite intenta ajudar a l'alumne, que és agorafòbic, a sortir de casa seva, observar la realitat i relacionar-se amb els seus companys.

En busca del món intel·ligible

Text 2 -Vaig a explicar-vos-ho. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està veritablement lligada i enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per mitjà del cos, com a través d'una presó fosca, i no per si mateixa, coneixen perfectament que la força d'aquest llaç corporal consisteix en les passions, que fan que l'ànima mateixa encadenada contribueixi a prémer la lligadura. Coneixen també que la filosofia, en apoderar-se de l'ànima en aquest estat, la consola dolçament i intenta deslligar-la, fent veure que els ulls del cos pateixen nombroses il·lusions, el mateix que les orelles i que tots els altres sentits; i l'adverteix que no ha de fer d'ells altre ús que aquell a què obliga la necessitat, i la aconsella que es tanqui i es reculli en si mateixa, que no cregui en un altre testimoni que en el seu propi, després d'haver examinat dins de si mateixa el que cada cosa és en la seva essència; ... Ara bé, el que ella examina pels sentits és sensible i visible, i el que veu per si mateixa és invisible i intel·ligible. L'ànima del veritable filòsof, persuadida que no s'ha d'oposar a la seva llibertat, renúncia, tant com li és possible, als plaers, als desitjos, a les tristeses, als temors, perquè sap que, després dels grans plaers, dels grans temors, de les extremes tristeses i dels extrems desitjos, no només experimenta els mals sensibles, que tothom coneix, com ara les malalties o la pèrdua de béns, sinó el més gran i íntim de tots els mals... Plató, Fedó, 60

En aquest text Plató explica com a partir de la raó ens podem adonar que existeix una realitat immaterial (el món de les idees) i ens hi podem apropar si seguim el camí correcte.
Dins el text, el filòsof diu que la nostra ànima es troba dins un cos obligada a viure en un món on no pertany i els desitjos i passions corporals l'únic que fan és allunyar-nos més del món intel·ligible. Llavors afegeix que gràcies a la filosofia podem adonar-nos que els sentits només ens mostren el món sensible, no el veritable món de les idees. Després d'això, hem de renunciar al que ens lliga al món material, és a dir, als plaers i el desig; això ens faria ser més a prop de les idees inmaterials i immortals.

Quan Plató diu que cada cosa és en la seva essència, afirma que tots els objectes participen d'una idea, és a dir, contenen en la seva base el món intel·ligible. Amb essència és refereix a aquelles idees que em de buscar per ascendir al món intel·ligible.
En canvi, amb sensible Plató es refereix a tot allò material que trobem a partir dels sentits, allò que hem de rebutjar.
Altra vegada, Plató es refereix amb la paraula "intel·ligible" al món de les idees, immortal i inmaterial.
En poques paraules, Plató explica que amb els sentits podem percebre un món inferior i material però que només amb l'ús de la raó podem aspirar a un món superior, el món de les idees.

El món de les idees de Plató

Text 1 - Opines, segons dius, que hi ha unes idees que donen nom a les coses que participen d'elles, com ara són semblants les coses que participen de la semblança, grans les que participen de la grandària, belles i justes les que participen de la bellesa i de la justícia? 
- Exactament, digué Sòcrates. 
- Aleshores, de què participa cada cosa, de tota la idea, o bé d'una part? no hi pot haver, a més d'aquestes, alguna altra mena de participació? 
- Ja em diràs!, respongué. 
- Així, què opines? En totes i cadascuna de les coses hi ha la idea tota sencera, encara que aquesta és única, o què? - Quin impediment hi ha, Parmènides? digué Sòcrates 
- Així doncs, encara que és única i la mateixa, al mateix temps es trobarà tota sencera en moltes coses individuals, i d'aquesta manera pot trobar-se separada d'ella mateixa. 
- No, digué, és, si de cas, com ara el dia, que encara que és l'únic i el mateix, a la vegada és en molts llocs, i no està pas, ni de bon tros, separat d'ell mateix: doncs igualment cadascuna de les idees, tot i que és única, pot estar ella mateixa en totes les coses. Plató, Parmènides, 130 e -131 b

Aquest text es tracta d'una conversa entre Sòcrates i Parmènides que escriu Plató per explicar la seva visió sobre les idees. En aquest text Sòcrates i, indirectament, Plató expliquen l'existència del món de les idees. Els dos afirmen que tot allò material és perquè té una idea immaterial com a base i posa l'exemple de les coses belles, que participen en la idea de bellesa, la bellesa més pura.
Permènides posa en dubte la seva visió dient que si la idea no es pot dividir, no pot ser a tot arreu però Sòcrates es justifica dient que les idees poden ser a diferents llocs sense haver-se de dividir, són eternes i immutables però també poden ser l'essència de tot allò material.
Amb idees, plató es refereix a la realitat immaterial i intel:ligible, que és eterna i immutable.
Quan Plató explica que tot allò material "participa" d'unes idees es refereix a que són una mena d'imitació del món immaterial i es basa en les idees per construir quelcom material. Per ejemple, alguna cosa bonica participa en la idea de bellesa però mai serà tan bella com la idea en sí, ja que és material.
Plató diu que les idees es poden trobar en moltes coses individuals, és a dir, és lògic dir que la bellesa es pot trobar en molts objectes diferents, no en un sol perquè les idees es poden trobar en diferents cossos sense haver de dividir-se.

Amb aquest text Plató explica la seva teoria de les idees on diu que existeixen dues realitats, una immaterial i intel·ligible, el món de les idees i una material i sensible, el món on vivim. Ell afirma que la nostra ànima va caure del món de les idees al món material i que només amb el camí de la raó i buscant bellesa en allò immaterial ens podrem apropar al món on pertanyem en realitat, el món de les idees.

El mite del carro alat: les parts de lànima

El mite del carro alat consisteix d'un carro que és arrossegat per dos cavalls, un negre i un blanc. El sistema format per les tres parts representa l'ànima i també les seves tres parts.
Per començar, el cavall blanc simbolitza la part irascible de l'ànima, el coratge i el valor i està localitzada al pit.
D'altra banda, el cavall negre representa la part concupiscible, és a dir, el desitg i l'instinct i es troba en el ventre.
Per acabar, l'home que condueix el carro (àuriga) representa la part racional de l'ànima i es troba en el cap.
Així, Plató explica que l'ànima viu en el món de les idees, controlada per la seva part racional, és a dir, l'àuriga. En canvi, si domina la part concupiscible (el cavall negre) o la part irascible (el cavall blanc) l'ànima pot perdre l'equilibri i caure del món de les idees cap el món material, que la fa infeliç, ja que pertany al món de les idees, que li dona felicitat.
L'únic que pot fer l'ànima és agafar-se a quelcom material per poder sobreviure, un cos humà. Dins el cos humà ja no és immortal i perfecte i només buscant allò immaterial a partir de la raó, podrà apropar-se al món de les idees.

Aquest mite Plató el relaciona amb la seva ideologia política. Ell explica que, de la mateixa manera que l'ànima està dividida en tres parts on una domina més, en els humans sempre hi ha una de les tres parts que és més forta. Això fa dividir per natura als humans i, segons la part de l'ànima que domini
dins ells, seran capaços d'adreçar-se a unes tasques o unes altres.

Llavors, els homes d'or on domina la part racional de l'ànima s'hauran de dedicar a guiar el carro alat, és a dir, a ser governadors.
En canvi, els homes d'argent on domina la part irascible han de protegir la ciutat. Per últim, els homes de bronze, dominats per la part concupiscible han de ser productors (agricultors i artesans).
Només si es conserva aquest sistema s'aconseguirà l'equilibri.


A continuació es troba un video explicant un altre dels mites de Plató que relaciona també amb les seves idees, el mite del Demiurg.