Les mònades de Leibniz

Comenta de forma lliure el següent text de Leibniz:

1.- La Mónada de que hablaremos aquí, no es otra cosa que una substancia simple, que forma parte de loscompuestos; simple, es decir, sin partes. [...]

3.- Allí donde no hay partes no hay, por consecuencia, ni extensión, ni figura, ni divisibilidad posibles. Y a estasMónadas son los verdaderos Átomos de la Naturaleza y, en una palabra, los Elementos de las cosas.[...]

6.- Por tanto, se puede decir que las Mónadas no podrían comenzar ni terminar de una vez, es decir, no podríancomenzar más que por creación, y terminar más que por aniquilación; por el contrario, aquello que estácompuesto comienza y termina por partes.[...]

11.-Se sigue de lo que acabamos de decir que los cambios naturales de las Mónadas vienen de un principiointerno, puesto que una causa externa no puede influir en su interior.[...]

31.-Nuestros razonamientos están fundados sobre dos grandes principios, el de contradicción, en virtud del cualjuzgamos falso lo que implica contradicción, y verdadero lo que es opuesto o contradictorio a lo falso.

32.-Y el de razón suficiente, en virtud del cual consideramos que no podría hallarse ningún hecho verdadero oexistente, ni ninguna Enunciación verdadera, sin que haya una razón suficiente para que sea así y no de otromodo. Aunque estas razones en la mayor parte de los casos no pueden ser conocidas por nosotros. [...]

38.-Y así la razón última de las cosas debe estar en una substancia necesaria, en la cual el detalle de los cambiosno esté sino eminentemente, como en su origen: y esto es lo que llamamos Dios.[...]

41.-De donde se sigue que Dios es absolutamente perfecto, no siendo otra cosa la perfección sino la magnitud dela realidad positiva, tomada precisamente, dejando aparte los límites o lindes en las cosas que los tienen. Y allídonde no hay límites, es decir, en Dios, la perfección es absolutamente infinita.[...]

53.-Ahora bien, como hay una infinidad de universos posibles en las ideas de Dios y como no puede existir sinosólo uno de ellos, es necesario que exista una razón necesaria de la elección de Dios, la cual le determine a unoantes que a otro.

54.-Y esta razón no puede encontrarse más que en la conveniencia o en los grados de perfección que estosmundos contienen; pues cada posible tiene derecho a pretender la existencia en la medida de la perfección quecomprende.

55.-Y ésta es la causa de la Existencia del Mejor, que la Sabiduría hace conocer a Dios,su bondad le hace elegirlo ysu potencia le hace producirlo.

Leibniz, Monadología

Aquest és un fragment de l’obra “Monadologia” de Leibniz. Leibniz va ser un filòsof, físic i matemàtic del segle XVIII, conegut per ser el representant de la filosofia optimista.

Durant el text podem observar que l’autor explica la seva teoria de les mònades. Si l’analitzem per parts en podem extreure les següents idees.

Per començar estableix que la realitat està formada per unes substàncies anomenades mònades, simples i formen compostos a partir de la seva unió. Llavors segueix dient que un lloc sense mònades no tindria les característiques que observem de la realitat. Les mònades per unió formen diferents compostos.

Següentment, Leibniz discuteix que les mònades només poden aparèixer per creació a partir del no res i destrucció al no res, perquè no están formades per res més. Altres substàncies, en canvi, es poden descomposar en parts (mònades). Les mònades no es poden modificar des de l’exterior sinó que venen del seu interior. Només poden ser allò que són sense interacció de l’exterior.

En aquest moment l’autor aprofita tot el que ha explicat sobre les mònades per introduir la demostració de Déu. Ell diu que segons el nostre coneixement, quelcom és fals si es contradiu i és veritat si és el contrari de fals. A més, per a que quelcom sigui veritat, ha de tenir una raó per la qual creure-la.

L’última raó és Déu, una substància necessària per a provocar els canvis interiors de les mònades. Déu és la perfecció absoluta i infinita.

Aquesta perfecció el fa escollir només el millor dels móns a partir d’alguna raó (el grau de perfecció del nostre mon)

Tenint en compte tot això, del text podem extreure que Leibniz fa servir la seva idea sobre les mònades per defensar l’existència de Déu. A partir de la raó es pot conèixer a Déu, que permet l’existència del millor món. Ell és bo per haver escollit el millor.

En el següent video s'explica les aportacions de Leibniz a la ciència, molt interessant:

Spinoza, Hobbes, Locke i Rosseau

	Spinoza	Hobbes	Locke	Rosseau
Sistema polític--------------------------------------------------------------------------------	Democràcia partidària d’un sobirà	Contractualisme absolutista	Monarquia constitucional (divisió de poders)	República i sobirania del poble
Bases	Vol garantir els drets dels homes a partir de l’estat civil	Vol justificar l’absolutisme monàrquic	Participa de la doctrina de l’estat de la natura però defensa la sobirania popular	Busca l’estat de natura més adequat per la pau i més convenient per a l’ésser humà
Els ciutadans	L’home es guia per passions que ha de controlar per evitar el mal buscant la felicitat individual. Les capacitats individuals són importants dins una societat.	Els individus per natura tenen una llibertat sense límits que porta a l’anarquia i la violència. Els homes són egoistes i només es poden controlar amb l’Estat.	A la natura els homes viuen en llibertat però sense seguretat ni drets essencials garantits. Per garantir aquests drets sorgeix la societat civil i l’Estat.	L’home no té un caràcter violent per natura. L’home en estat natural és tímid. Defensa la sociabilitat i la voluntat general, que és qui ha de decidir com actuar.
Límits de poder	Han d’existir límits per garantir els drets de tothom.	Els límits només els imposa qui està al poder sense la necessitat de justificacions. Qui mana té el poder total davant el poble.	Qui limita el poder de L’estat és la separació de poders.	Els límits de poder els escullen els ciutadans, el poble.
Finalitat de l’Estat	La garantia dels drets individuals.	Cercar l’equilibri i la pau amb el poder i la repressió del governant.	Protegir el dret de la propietat privada.	Recerca del bé del poble i compliment de la seva voluntat.
Mesures	Renúncia del dret natural i acceptació del dret civil dins el contracte social.	Renúncia dels drets i garantia dels privilegis del governant segons la seva voluntat.	Realització d’un pacte que permeti la defensa dels drets individuals.	Renúncia dels drets individuals pel dret comú de la comunitat.
Estat de naturalesa	Ha de contrarestar l’estat civil (raó vs passions)	Egoisme humà i guerres.	Llibertat i igualtat.	L’home com a ésser sociable i feliç.

A continuació mostro una llista de videos per entendre millor la ideologia de cadascun d'aquests filòsofs.

Spinoza:

Hobbes:

Locke: 

Rosseau:

L'idealisme de Berkeley

Explica amb les teves paraules què és l’idealisme de Berkeley i per què podem afirmar que planteja la hipòtesis solipsista.

George Berkeley va ser un filòsof nascut a Irlanda l’any 1685. Es va fer sacerdot anglicà i dins les seves obres va introduir una forma de pensar molt influenciada per l’idealisme.

Per entendre l’idealisme radical de Berkeley, cal dir que aquest filòsof partia de la idea que l’essencial és analitzar-ho tot des de les idees no materials. Per tant estudiava sistemes lògics i treballava amb conceptes, més enllà de les observacions empíriques.

Molts altres autors també se centraven en les idees, les quals equiparava a l’esperit. El que més pot sorprendre és que ell no era dualista, és a dir, ell no creia que la realitat està formada per matèria i esperit. Berkeley era monista però, al contrari d’altres filòsofs, només creia en l’existència de l’espiritual.

Berkeley dona una gran importància a les idees, tot i que veu que hi ha d’haver un esperit ment que doni vida pensant en aquestes idees sense ell ser una idea.

SOLIPSISME

Una de les característiques més importants de Berkeley va ser el seu plantejament de la hipòtesi solipsista. Berkeley creia que tot forma part de l’espiritual. Com a cristià, ell pensava que tot allò que ens envolta és substància espiritual creada pel Déu cristià per a que els cristians hi visquem.

Aquesta hipòtesi la planteja a causa d’un neguit. Ell pensava que si el mon es regia per la percepció d’idees, si no existeix aquesta percepció, potser aquestes idees ja no existeixen perquè necessiten ser percebudes per poder existir.

Un cop establert tot això, per a Berkeley la realitat és literalment com la veiem. Si veiem una muntanya minúscula a causa de la distància que ens separa d’ella, la muntanya és en realitat petita i quan ens apropem és aquesta la que augmenta la seva mesura.

Si tot és esperit, tot el que percebem és tal com ho percebem, no hi ha res que segueixi unes regles fixes. El Déu fa transformar la substància espiritual. A més, Berkeley també defensava la idea que existeix allò que veiem, per tant quan retirem la nostra mirada, desapareix.

En el següent video s'explica de forma divertida el pensament idealista extrem de Berkeley:

Hume: la idea de la casualitat

Estem determinats a suposar que el futur s’assembla al passat únicament pel costum. Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment es veu immediatament portada per l’hàbit al seu efecte habitual, i s’anticipa a la vista concebent el moviment de la segona bola. No hi ha res en aquests objectes, considerats abstractament i de forma independent de l’experiència, que em condueixi a treure una conclusió com aquesta; i fins i tot després d’haver tingut experiència de molts efectes repetits d’aquesta classe, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada. Els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts. Només percebem les seves qualitats sensibles: i quina raó tenim per pensar que els mateixos poders estaran sempre conjuntats amb les mateixes qualitats sensibles?

David HUME. Resum del tractat de la naturalesa humana

Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre 40 i 80 paraules).

En aquest text Hume explica que el nostre coneixement del present es basa en el del passat. A partir de relacions causa-efecte que observem seguidament, preveiem que quan es torni a donar la mateixa causa tindrà lloc el mateix efecte. Si observéssim aquest fet per primera vegada, res ens podria indicar què passaria. Per tant, com podem estar segurs de que passarà el mateix?

Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas): a) «poders pels quals actuen els cossos» b) «qualitats sensibles»

• Poders pels quals actuen els cossos: les lleis o forces que fan que els objectes actuïn o responguin d’una manera.
• Qualitats sensibles: característiques que podem observar amb l’experiència d’un objecte. Reacció o resposta de l’objecte causada pels “poders pels quals actuen els cossos”

Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada»? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.

Hume diu això perquè creu que mai es pot demostrar que si té lloc una causa ha de tenir lloc una conseqüència o aquesta serà igual a la que s’hagi donat anteriorment.

Davant aquest fet Hume planteja la idea de la casualitat entre la causa i l’efecte. Per comprovar si aquesta idea és correcta, l’analitza i conclou que no és correcta. Per negar aquesta idea, fa servir el seu criteri de veritat (només són vàlides aquelles idees que són confirmades per alguna impressió).  Hume diu que els poders pels quals actuen els cossos ens són desconeguts, no percebem les seves qualitats sensibles. Per tant no podem demostrar que un fet sigui causat per un altre, és a dir, no podem demostrar una connexió entre un fet A i un fet B (per exemple, encendre foc i l’aigua bullint). Això ens mostra l’empirisme de Hume, ja que no percebem les seves qualitats sensibles.

Hume explica per què tothom dona per vàlida la relació de casualitat. Diu que la ment segueix l’hàbit al seu efecte habitual. La nostra experiència ens porta a dir que si succeeix A, també succeirà B. En aquest moment Hume diferencia creença i demostració. Encara que creiem que sortirà el sol, no ho podem demostrar.

Però Hume diferencia entre les qüestions de fet i les relacions d’idees. Les primeres són les afirmacions que fem sobre fets experimentals, on la demostració és a posteriori i gairebé sempre impossible si parlem del futur (idea de la casualitat). Quan parlem de relacions d’idees ens referim a raonaments matemàtics o lògics, on sempre és possible la demostració lògica.

En el següent video s'expliquen diferents aspectes de la filosofia de Hume:

Compareu la concepció de Hume del coneixement empíric (o coneixement pels sentits) amb una altra concepció del coneixement empíric que es pugui trobar en la història del pensament.

La concepció de Locke sobre el paper dels sentits en la fonamentació del coneixement es pot comparar amb Hume, els dos són uns dels màxims representants de l’empirisme.

John Locke explica que tots els nostres coneixements provenen de l’experiència, tant externa (a partir dels sentits) com interna (a partir de la raó). Rebutjant la teoria de les idees innates, Locke diu que naixem com un full en blanc que es va escrivint a partir de la nostra experiència. En comptes de deduir, per exemple, que Déu existeix a partir d’un sol raonament, explica que a partir de la nostra experiència podem apreciar conseqüències de la seva existència, com ara l’aire, així demostrant la seva existència.

Hume també és un filòsof empirista. La seva filosofia és inspirada per l’empirisme de Locke. Hume vol reduir els principis racionals a associacions d’idees que l’hàbit reforça. Això vol dir que les lleis científiques només ho són quan l’experiència confirma que són certes. Els cosos només són grups de sensacions (fenomenisme).

Per tant, els dos estudien els fets i les experiències creuen que la font del coneixement és la percepció i l’experiència (intuició a partir dels sentits). Per defensar l’empirisme els dos autors neguen les idees innates. Per donar per cert un coneixement, defensen que s’ha d’observar amb els sentits. Per acabar, pensen que el que determina que el coneixement sigui fals o cert és la manera en que el construïm.

Creieu que Hume té raó quan defensa que no es pot demostrar racionalment que el futur s’ha d’assemblar al passat? Raoneu la resposta.

Jo estic en part desacord i en part d’acord amb aquesta afirmació. És cert que a vegades no es pot demostrar que el futur s’ha d’assemblar al passat, en alguns aspectes que no es poden controlar o comprovar al 100%. Aquí podríem trobar exemples com el llançament un dau, on potser trobem el mateix resultat per casualitat. A més, pot ser que dos fets que pensem que estan relacionats, no ho estiguin en realitat. Per tant, no podem saber si un efecte sorgirà d’una causa si l’enllaç causa-efecte no s’ha analitzat, demostrat o trobat.

Tot i això, penso que en la majoria de casos el futur s’assembla al passat. Això s’aplica a les lleis científiques, com l’aigua que bull a 100º. La majoria de vegades podem establir el per què de l’enllaç entre la causa i l’efecte i el podem explicar racionalment. En aquests casos, podem saber que succeirà.

En el següent video de la sèrie "Merlí", el professor de la filosofia explica el coneixement de Hume. 

El coneixement de John Locke: les idees innates

Comenta el següent text de Locke.

No hi ha principis innats en la ment. No hi ha una opinió més comunament acceptada que la que estableix que hi ha certs principis, tant especulatius com pràctics (es parla tant dels uns com dels altres), universalment admesos per la humanitat, fet pel qual s’argumenta que es tracta d’impressions permanents que reben les ànimes dels homes en el primer moment de la seva existència, i que, d’una forma tan necessària com real, porten quan arriben al món, tal com passa amb qualsevol facultat inherent a l’ànima. Aquest argument, extret de l’assentiment universal, té l’inconvenient següent: que encara que de fet fos cert que hi ha veritats admeses per tota la humanitat, això no provaria que fossin innates, mentre hi pugui haver una altra forma de mostrar com han arribat els homes a tenir aquest acord universal en allò que tots admeten; cosa que em penso que es pot fer. Però el pitjor és que aquest argument de l’assentiment universal, que s’utilitza per a provar principis innats, segons el meu parer demostra que no hi ha cap principi d’aquesta mena: perquè no hi ha cap principi al qual la humanitat assenteixi d’una manera universal. John Locke. Assaig sobre l’enteniment humà, llibre I, capítol II

Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

En aquest text Locke vol argumentar per què no existeixen les idees innates. Comença dient que hi ha coneixements acceptats universalment i que per això molts pensen que naixem amb aquestes idees. Llavors ell rebutja aquest argument perquè l’existència de principis universalment acceptats no demostra que siguin innats. Locke proposa que potser es pot trobar una altra raó lògica per explicar aquest fet. Per acabar, afegeix que una altra raó per no creure en les idees innates és que ni tan sols existeix una idea amb la que absolutament tota la humanitat estigui d’acord.

Si no existeixen aquests principis, i segons Locke no ho fan, tampoc poden existir les idees innates.

Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: «principis pràctics» i «assentiment universal».

• Principis pràctics: judicis que descriuen la conducta a la que s’ha de sotmetre un ésser racional.
• Assentiment universal: principis acceptats per tota la humanitat.

Expliqueu el sentit de la frase següent del text i els diferents arguments que Locke ofereix per a justificar-la: «No hi ha principis innats en la ment». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)

Amb aquesta frase Locke mostra el seu rebuig cap a l’innatisme. L’innatisme és l’afirmació de que dins l’ésser humà existeixen algunes idees des del naixement abans de qualsevol tipus d’experiència.

Abans de proposar els diferents arguments en contra d’aquesta idea, Locke explica per què uns la defensen. Diu que és acceptat per molts que existeixen idees acceptades universalment per tothom. Per tant, si existeixen aquests universals, és lògic pensar que l’única manera de que existeixin és que els adquirim abans de néixer, és a dir, que existeixin les idees innates.

A partir d’aquí Locke aporta diferents arguments per refutar aquesta idea:

• Falta d’un acord: Primer diu que realment no hi ha principis acceptats universalment. Si els principis realment són innats haurien de ser acceptats per tothom; per tant no existeixen les idees innates.
• Falta de coneixement: Locke explica que els nens petits, per exemple, no poden concebre aquests coneixements innats perquè no tenen la suficient informació per entendre’ls.
• Reconeixement: a més, si existissin principis innats, tothom seria conscient que els posseïm. Al contrari, dins la nostra experiència podem veure que no som conscients d’aquests principis, així que no poden existir.
• L’educació: si existissin principis innats, aquestes idees en concret no caldria ensenyar-les a partir de l’educació, perquè s’haurien de descobrir un cop naixem. La realitat és que tots aquests principis que pensem que hem adquirit quan naixem són en realitats apresos a partir de l’eduació, com la concepció de Déu, el món, etc.
• Salt temporal: si les idees són innates, com és que fins molt més tard no s’aprenen? Formen una part posterior al desenvolupament del coneixement, així que no són innates.
• Sobrepoblació: segons Locke, si les idees són innates hi hauria una quantitat exagerada d’idees en tota la població com per imaginar que existeixen.
• Classificació: si existissin principis innats, seria senzill distingir-los dels no innats, el que no és possible, pel que no existeixen.

A partir de tots aquests arguments Locke defensa la idea de que no existeixen les idees innates.

A continuació mostro un video sobre altres aspectes de la filosofia de John Locke:

Compareu la concepció de Locke sobre el paper dels sentits en la fonamentació del coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

La concepció de Locke sobre el paper dels sentits en la fonamentació del coneixement es pot comparar amb Descartes, un conegut filòsof racionalista.

Per començar els dos filòsofs coincideixen en que els sentits ens ajuden a recopilar informació del nostre entorn.  També creuen que tot el que coneixem a partir de la raó i la nostra ment, és real.

Des d’aquí es pot començar a destacar les seves diferències. Locke pensa que des que naixem adquirim coneixements observant el món, a partir de l’experiència. Per això Locke defensa una posició empirista. Ell diu que els sentits són la primera font del coneixement i que l’experiència dins la nostra vida a partir dels sentits ens porta cap el coneixement.

En canvi, Descartes pensa que els sentits ens enganyen perquè el coneixement que ens aporten no sempre és veritat. Aquest filòsof creu que les bases d’on extraiem el coneixement no són correctes i per això vol trobar una bona base. Pensa que es pot dubtar de tot, com ara l’existència, el món físic i tot el que ens aporten els sentits. Llavors, a partir de la raó i no dels sentits busca un coneixement que considera cert, és un autor racionalista. 

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Per a saber si la filòsofa Judith Butler va néixer abans que la filòsofa Martha Nussbaum em cal investigar empíricament com és el món; ara bé, per a saber que l’afirmació “Si una persona va néixer abans que una altra, aleshores la segona va néixer després que la primera” és veritat, no em cal mirar com és el món. Per tant, hi ha afirmacions que puc saber que són veritat sense necessitat de cap experiència, i això vol dir que les he de conèixer de manera innata.» Responeu d’una manera raonada.

Jo estic en desacord amb aquesta afirmació. Comparteixo amb Locke la postura que diu que no existeixen les idees innates; sense cap educació ni visió del món no som capaços de comprendre que si una persona neix abans que una altra, la segona neix després de la primera. A partir de l’observació i de l’experiència som capaços d’entendre aquesta afirmació. 

De totes maneres, tot i que no calgués observar directament aquest fet per entendre’l, si que cal partir de l’experiència interna (la raó). La raó ens permet conèixer aquesta afirmació sense haver partit de cap idea innata.

Leibniz-Mònades

1.- La Mónada de que hablaremos aquí, no es otra cosa que una substancia simple, que forma parte de los compuestos; simple, es decir, sin partes. […]

3.- Allí donde no hay partes no hay, por consecuencia, ni extensión, ni figura, ni divisibilidad posibles. Y a estas Mónadas son los verdaderos Átomos de la Naturaleza y, en una palabra, los Elementos de las cosas. […]

6.- Por tanto, se puede decir que las Mónadas no podrían comenzar ni terminar de una vez, es decir, no podrían comenzar más que por creación, y terminar más que por aniquilación; por el contrario, aquello que está compuesto comienza y termina por partes. […]

11.- Se sigue de lo que acabamos de decir que los cambios naturales de las Mónadas vienen de un principio interno, puesto que una causa externa no puede influir en su interior. […]

31.- Nuestros razonamientos están fundados sobre dos grandes principios, el de contradic‐ ción, en virtud del cual juzgamos falso lo que implica contradicción, y verdadero lo que es opuesto o contradictorio a lo falso.

32.- Y el de razón suficiente, en virtud del cual consideramos que no podría hallarse nin‐ gún hecho verdadero o existente, ni ninguna Enunciación verdadera, sin que haya una razón suficiente para que sea así y no de otro modo. Aunque estas razones en la mayor parte de los casos no pueden ser conocidas por nosotros. […]

38.- Y así la razón última de las cosas debe estar en una substancia necesaria, en la cual el detalle de los cambios no esté sino eminentemente, como en su origen: y esto es lo que llamamos Dios. […]

41.- De donde se sigue que Dios es absolutamente perfecto, no siendo otra cosa la per‐ fección sino la magnitud de la realidad positiva, tomada precisamente, dejando aparte los límites o lindes en las cosas que los tienen. Y allí donde no hay límites, es decir, en Dios, la perfección es absolutamente infinita. […]

53.- Ahora bien, como hay una infinidad de universos posibles en las ideas de Dios y como no puede existir sino sólo uno de ellos, es necesario que exista una razón ne‐ cesaria de la elección de Dios, la cual le determine a uno antes que a otro.

54.- Y esta razón no puede encontrarse más que en la conveniencia o en los grados de perfección que estos mundos contienen; pues cada posible tiene derecho a pretender la existencia en la medida de la perfección que comprende.

55.- Y ésta es la causa de la Existencia del Mejor, que la Sabiduría hace conocer a Dios, su bondad le hace elegirlo y su potencia le hace producirlo.

Leibniz, Monadología

Les tesis principals d’aquesta selecció d’articles de la Monadologia de Leibniz són les següents:

·  La realitat està formada per unes substàncies anomenades mònades, simples i formen compostos a partir de la seva unió.

·  Un lloc sense mònades no tindria les característiques que observem de la realitat. Les mònades per unió formen diferents compostos.

·   Les mònades només poden aparèixer per creació a partir del no res i destrucció al no res, perquè no están formades per res més. Altres substàncies, en canvi, es poden descomposar en parts (mònades).

·  Les mònades no es poden modificar des de l’exterior sinó que venen del seu interior. Només poden ser allò que són sense interacció de l’exterior.

·   Segons el nostre coneixement, quelcom és fals si es contradiu i és veritat si és el contrari de fals.

·   A més, per a que quelcom sigui veritat, ha de tenir una raó per la qual creure-la.

·   L’última raó és Déu, una substància necessària per a provocar els canvis interiors de les mònades.

·   Déu és la perfecció absoluta i infinita.

·   Aquesta perfecció el fa escollir només el millor dels móns a partir d’alguna raó.

·   Aquesta raó és el grau de perfecció de cada món.

·  Per això a partir de la raó es pot conèixer a Déu, que permet l’existència del millor món. Ell és bo per haver escollit el millor.

La política d'Spinoza

“En el gobierno democrático (que se aproxima más al estado natural) hemos visto que todos se obligan con su pacto a obrar según la voluntad común, pero no a juzgar y a pensar de ese modo; esto es, porque los hombres no pueden todos pensar del mismo modo, y pactan que tenga fuerza de ley aquella que reúna más sufragios, conservando, sin embargo, autoridad bastante para derogarlas si encontrasen otras disposiciones mejores. Por lo tanto, cuanto menos se concede a los hombres la libertad de pensar, más se les aparta de su natural estado, y por consecuencia, más violentamente se reina.”

Aquest és un fragment de text que va escriure Spinoza on explica la seva ideologia política.

Ell explica que en la democràcia es busca el bé comú i no individual, es lluita pel dret de la majoria. En canvi, diu que aquesta visió de comunitat no s’aplica al coneixement ni a la forma de pensar, ja que no tothom té el mateix punt de vista.

Com no hi ha una sola opinió o visió absoluta, la que suporta la majoria és la que s’aplica. A més, tot i que s’adopti, per exemple, una llei que obtingui el màxim suport aquesta sempre s’ha de poder eliminar. En el cas que en el futur aquesta llei o opinió ja no tingui tant de suport o es trobi una alernativa, ha d’existir el dret de poder-la eliminar.

L’Estat ha d’oferir la capacitat d’opinar i de participar en la política i altres als ciutadans. Si poden expressar i adoptar les seves idees, s’acabarà evitant els conflictes i s’adoptarà una democràcia amb un bon funcionament.

Comparteixo aquesta idea amb Spinoza. Defenso un model polític basat en la democràcia, on els ciutadans participen en la política i decideixen a partir de la majoria, com viure. També penso que és molt important tenir el dret de poder derrogar una llei anteriorment establerta amb la que ja no s’estigui d’acord. A partir d’això s’aconseguirà pau, pluralitat d’idees, representació i respecte de les lleis, ja que la nostra visió i moral marcarà les lleis i no al revés, que provocaria conflictes.

Spinoza i la llibertat humana

“Si los hombres no tuviesen experiencia de que hacemos muchas cosas de que después nos arrepentimos, y de que a menudo, cuando hay en nosotros conflicto entre afectos contrarios, reconocemos lo que es mejor y hacemos lo que es peor, nada impediría que creyesen que lo hacemos todo libremente. Así, el niño cree que apetece libremente la leche, el muchacho irritado, que quiere libremente la venganza, y el tímido, la fuga. También el ebrio cree decir por libre decisión del alma lo que, ya sobrio, quisiera haber callado, y asimismo el que delira, la charlatana, el niño, y otros muchos de esta laya creen hablar por libre decisión del alma, siendo así que no pueden reprimir el impulso que les hace hablar. De modo que la experiencia misma, no menos claramente que la razón, enseña que los hombres creen ser libres sólo a causa de que son conscientes de sus acciones, e ignorantes de las causas que las determinan, y, además porque las decisiones del alma no son otra cosa que los apetitos mismos.” 

B. Spinoza, Ètica demostrada segons l’ordre geomètric.

En aquest fragment que va escriure Spinoza, ell explica que els homes creuen en una llibertat que no és del tot real.

Spinoza és un filòsof holandés del segle XVII. Per entendre millor les seves idees principals, recomano l’activitat anterior a aquest comentari, una taula on comparo a Spinoza, Descartes i Leibniz. També recomanaria mirar aquest video.

Comença indicant que sense l’experiència de l’equivocació, sense haver escollit una opció errònia, es pot pensar que som lliures. Això és una visió equivocada, ja que si no haguès escollit aquella opció i n’haguès triat una de més incorrecta, patiria conseqüències negatives. Per tant, només una opció era la correcta i la visió de llibertat era falsa.

Per concloure diu que la idea que els homes són lliures només es refereix a que, potser si que tenen control sobre el que fan i saben i són conscients d’allò però no pensen en tot el que els ha determinat en triar una opció. Ell defensa un determinisme on, per exemple, l’home es guía per naturalesa, seguint els seus apetits, etc.

Jo estic en part d’acord i en part en contra amb aquesta idea. Per començar, reconec i accepto que estem determinats per una sèrie d’elements que ens envolten. Estem determinats per la nostra naturalesa i fins un cert punt pels sentits; també ens determina la nostra societat, riqueza, educación, etc.

Fins aquest punt comparteixo amb ell aquesta idea. D’altra banda, pensó que tot i això, som fins a certa part lliures. Tot i que estem influenciats per tot això, si ens desfem dels nostres prejudicis, fent servir la raó ens podem desfer del que ens determina. A partir de la raó, podem escollir el nostre propi camí.