Les mònades de Leibniz

Comenta de forma lliure el següent text de Leibniz:

1.- La Mónada de que hablaremos aquí, no es otra cosa que una substancia simple, que forma parte de loscompuestos; simple, es decir, sin partes. [...]

3.- Allí donde no hay partes no hay, por consecuencia, ni extensión, ni figura, ni divisibilidad posibles. Y a estasMónadas son los verdaderos Átomos de la Naturaleza y, en una palabra, los Elementos de las cosas.[...]

6.- Por tanto, se puede decir que las Mónadas no podrían comenzar ni terminar de una vez, es decir, no podríancomenzar más que por creación, y terminar más que por aniquilación; por el contrario, aquello que estácompuesto comienza y termina por partes.[...]

11.-Se sigue de lo que acabamos de decir que los cambios naturales de las Mónadas vienen de un principiointerno, puesto que una causa externa no puede influir en su interior.[...]

31.-Nuestros razonamientos están fundados sobre dos grandes principios, el de contradicción, en virtud del cualjuzgamos falso lo que implica contradicción, y verdadero lo que es opuesto o contradictorio a lo falso.

32.-Y el de razón suficiente, en virtud del cual consideramos que no podría hallarse ningún hecho verdadero oexistente, ni ninguna Enunciación verdadera, sin que haya una razón suficiente para que sea así y no de otromodo. Aunque estas razones en la mayor parte de los casos no pueden ser conocidas por nosotros. [...]

38.-Y así la razón última de las cosas debe estar en una substancia necesaria, en la cual el detalle de los cambiosno esté sino eminentemente, como en su origen: y esto es lo que llamamos Dios.[...]

41.-De donde se sigue que Dios es absolutamente perfecto, no siendo otra cosa la perfección sino la magnitud dela realidad positiva, tomada precisamente, dejando aparte los límites o lindes en las cosas que los tienen. Y allídonde no hay límites, es decir, en Dios, la perfección es absolutamente infinita.[...]

53.-Ahora bien, como hay una infinidad de universos posibles en las ideas de Dios y como no puede existir sinosólo uno de ellos, es necesario que exista una razón necesaria de la elección de Dios, la cual le determine a unoantes que a otro.

54.-Y esta razón no puede encontrarse más que en la conveniencia o en los grados de perfección que estosmundos contienen; pues cada posible tiene derecho a pretender la existencia en la medida de la perfección quecomprende.

55.-Y ésta es la causa de la Existencia del Mejor, que la Sabiduría hace conocer a Dios,su bondad le hace elegirlo ysu potencia le hace producirlo.

Leibniz, Monadología

Aquest és un fragment de l’obra “Monadologia” de Leibniz. Leibniz va ser un filòsof, físic i matemàtic del segle XVIII, conegut per ser el representant de la filosofia optimista.

Durant el text podem observar que l’autor explica la seva teoria de les mònades. Si l’analitzem per parts en podem extreure les següents idees.

Per començar estableix que la realitat està formada per unes substàncies anomenades mònades, simples i formen compostos a partir de la seva unió. Llavors segueix dient que un lloc sense mònades no tindria les característiques que observem de la realitat. Les mònades per unió formen diferents compostos.

Següentment, Leibniz discuteix que les mònades només poden aparèixer per creació a partir del no res i destrucció al no res, perquè no están formades per res més. Altres substàncies, en canvi, es poden descomposar en parts (mònades). Les mònades no es poden modificar des de l’exterior sinó que venen del seu interior. Només poden ser allò que són sense interacció de l’exterior.

En aquest moment l’autor aprofita tot el que ha explicat sobre les mònades per introduir la demostració de Déu. Ell diu que segons el nostre coneixement, quelcom és fals si es contradiu i és veritat si és el contrari de fals. A més, per a que quelcom sigui veritat, ha de tenir una raó per la qual creure-la.

L’última raó és Déu, una substància necessària per a provocar els canvis interiors de les mònades. Déu és la perfecció absoluta i infinita.

Aquesta perfecció el fa escollir només el millor dels móns a partir d’alguna raó (el grau de perfecció del nostre mon)

Tenint en compte tot això, del text podem extreure que Leibniz fa servir la seva idea sobre les mònades per defensar l’existència de Déu. A partir de la raó es pot conèixer a Déu, que permet l’existència del millor món. Ell és bo per haver escollit el millor.

En el següent video s'explica les aportacions de Leibniz a la ciència, molt interessant:

Spinoza, Hobbes, Locke i Rosseau

	Spinoza	Hobbes	Locke	Rosseau
Sistema polític--------------------------------------------------------------------------------	Democràcia partidària d’un sobirà	Contractualisme absolutista	Monarquia constitucional (divisió de poders)	República i sobirania del poble
Bases	Vol garantir els drets dels homes a partir de l’estat civil	Vol justificar l’absolutisme monàrquic	Participa de la doctrina de l’estat de la natura però defensa la sobirania popular	Busca l’estat de natura més adequat per la pau i més convenient per a l’ésser humà
Els ciutadans	L’home es guia per passions que ha de controlar per evitar el mal buscant la felicitat individual. Les capacitats individuals són importants dins una societat.	Els individus per natura tenen una llibertat sense límits que porta a l’anarquia i la violència. Els homes són egoistes i només es poden controlar amb l’Estat.	A la natura els homes viuen en llibertat però sense seguretat ni drets essencials garantits. Per garantir aquests drets sorgeix la societat civil i l’Estat.	L’home no té un caràcter violent per natura. L’home en estat natural és tímid. Defensa la sociabilitat i la voluntat general, que és qui ha de decidir com actuar.
Límits de poder	Han d’existir límits per garantir els drets de tothom.	Els límits només els imposa qui està al poder sense la necessitat de justificacions. Qui mana té el poder total davant el poble.	Qui limita el poder de L’estat és la separació de poders.	Els límits de poder els escullen els ciutadans, el poble.
Finalitat de l’Estat	La garantia dels drets individuals.	Cercar l’equilibri i la pau amb el poder i la repressió del governant.	Protegir el dret de la propietat privada.	Recerca del bé del poble i compliment de la seva voluntat.
Mesures	Renúncia del dret natural i acceptació del dret civil dins el contracte social.	Renúncia dels drets i garantia dels privilegis del governant segons la seva voluntat.	Realització d’un pacte que permeti la defensa dels drets individuals.	Renúncia dels drets individuals pel dret comú de la comunitat.
Estat de naturalesa	Ha de contrarestar l’estat civil (raó vs passions)	Egoisme humà i guerres.	Llibertat i igualtat.	L’home com a ésser sociable i feliç.

A continuació mostro una llista de videos per entendre millor la ideologia de cadascun d'aquests filòsofs.

Spinoza:

Hobbes:

Locke: 

Rosseau:

L'idealisme de Berkeley

Explica amb les teves paraules què és l’idealisme de Berkeley i per què podem afirmar que planteja la hipòtesis solipsista.

George Berkeley va ser un filòsof nascut a Irlanda l’any 1685. Es va fer sacerdot anglicà i dins les seves obres va introduir una forma de pensar molt influenciada per l’idealisme.

Per entendre l’idealisme radical de Berkeley, cal dir que aquest filòsof partia de la idea que l’essencial és analitzar-ho tot des de les idees no materials. Per tant estudiava sistemes lògics i treballava amb conceptes, més enllà de les observacions empíriques.

Molts altres autors també se centraven en les idees, les quals equiparava a l’esperit. El que més pot sorprendre és que ell no era dualista, és a dir, ell no creia que la realitat està formada per matèria i esperit. Berkeley era monista però, al contrari d’altres filòsofs, només creia en l’existència de l’espiritual.

Berkeley dona una gran importància a les idees, tot i que veu que hi ha d’haver un esperit ment que doni vida pensant en aquestes idees sense ell ser una idea.

SOLIPSISME

Una de les característiques més importants de Berkeley va ser el seu plantejament de la hipòtesi solipsista. Berkeley creia que tot forma part de l’espiritual. Com a cristià, ell pensava que tot allò que ens envolta és substància espiritual creada pel Déu cristià per a que els cristians hi visquem.

Aquesta hipòtesi la planteja a causa d’un neguit. Ell pensava que si el mon es regia per la percepció d’idees, si no existeix aquesta percepció, potser aquestes idees ja no existeixen perquè necessiten ser percebudes per poder existir.

Un cop establert tot això, per a Berkeley la realitat és literalment com la veiem. Si veiem una muntanya minúscula a causa de la distància que ens separa d’ella, la muntanya és en realitat petita i quan ens apropem és aquesta la que augmenta la seva mesura.

Si tot és esperit, tot el que percebem és tal com ho percebem, no hi ha res que segueixi unes regles fixes. El Déu fa transformar la substància espiritual. A més, Berkeley també defensava la idea que existeix allò que veiem, per tant quan retirem la nostra mirada, desapareix.

En el següent video s'explica de forma divertida el pensament idealista extrem de Berkeley:

Hume: la idea de la casualitat

Estem determinats a suposar que el futur s’assembla al passat únicament pel costum. Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment es veu immediatament portada per l’hàbit al seu efecte habitual, i s’anticipa a la vista concebent el moviment de la segona bola. No hi ha res en aquests objectes, considerats abstractament i de forma independent de l’experiència, que em condueixi a treure una conclusió com aquesta; i fins i tot després d’haver tingut experiència de molts efectes repetits d’aquesta classe, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada. Els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts. Només percebem les seves qualitats sensibles: i quina raó tenim per pensar que els mateixos poders estaran sempre conjuntats amb les mateixes qualitats sensibles?

David HUME. Resum del tractat de la naturalesa humana

Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre 40 i 80 paraules).

En aquest text Hume explica que el nostre coneixement del present es basa en el del passat. A partir de relacions causa-efecte que observem seguidament, preveiem que quan es torni a donar la mateixa causa tindrà lloc el mateix efecte. Si observéssim aquest fet per primera vegada, res ens podria indicar què passaria. Per tant, com podem estar segurs de que passarà el mateix?

Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas): a) «poders pels quals actuen els cossos» b) «qualitats sensibles»

• Poders pels quals actuen els cossos: les lleis o forces que fan que els objectes actuïn o responguin d’una manera.
• Qualitats sensibles: característiques que podem observar amb l’experiència d’un objecte. Reacció o resposta de l’objecte causada pels “poders pels quals actuen els cossos”

Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada»? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.

Hume diu això perquè creu que mai es pot demostrar que si té lloc una causa ha de tenir lloc una conseqüència o aquesta serà igual a la que s’hagi donat anteriorment.

Davant aquest fet Hume planteja la idea de la casualitat entre la causa i l’efecte. Per comprovar si aquesta idea és correcta, l’analitza i conclou que no és correcta. Per negar aquesta idea, fa servir el seu criteri de veritat (només són vàlides aquelles idees que són confirmades per alguna impressió).  Hume diu que els poders pels quals actuen els cossos ens són desconeguts, no percebem les seves qualitats sensibles. Per tant no podem demostrar que un fet sigui causat per un altre, és a dir, no podem demostrar una connexió entre un fet A i un fet B (per exemple, encendre foc i l’aigua bullint). Això ens mostra l’empirisme de Hume, ja que no percebem les seves qualitats sensibles.

Hume explica per què tothom dona per vàlida la relació de casualitat. Diu que la ment segueix l’hàbit al seu efecte habitual. La nostra experiència ens porta a dir que si succeeix A, també succeirà B. En aquest moment Hume diferencia creença i demostració. Encara que creiem que sortirà el sol, no ho podem demostrar.

Però Hume diferencia entre les qüestions de fet i les relacions d’idees. Les primeres són les afirmacions que fem sobre fets experimentals, on la demostració és a posteriori i gairebé sempre impossible si parlem del futur (idea de la casualitat). Quan parlem de relacions d’idees ens referim a raonaments matemàtics o lògics, on sempre és possible la demostració lògica.

En el següent video s'expliquen diferents aspectes de la filosofia de Hume:

Compareu la concepció de Hume del coneixement empíric (o coneixement pels sentits) amb una altra concepció del coneixement empíric que es pugui trobar en la història del pensament.

La concepció de Locke sobre el paper dels sentits en la fonamentació del coneixement es pot comparar amb Hume, els dos són uns dels màxims representants de l’empirisme.

John Locke explica que tots els nostres coneixements provenen de l’experiència, tant externa (a partir dels sentits) com interna (a partir de la raó). Rebutjant la teoria de les idees innates, Locke diu que naixem com un full en blanc que es va escrivint a partir de la nostra experiència. En comptes de deduir, per exemple, que Déu existeix a partir d’un sol raonament, explica que a partir de la nostra experiència podem apreciar conseqüències de la seva existència, com ara l’aire, així demostrant la seva existència.

Hume també és un filòsof empirista. La seva filosofia és inspirada per l’empirisme de Locke. Hume vol reduir els principis racionals a associacions d’idees que l’hàbit reforça. Això vol dir que les lleis científiques només ho són quan l’experiència confirma que són certes. Els cosos només són grups de sensacions (fenomenisme).

Per tant, els dos estudien els fets i les experiències creuen que la font del coneixement és la percepció i l’experiència (intuició a partir dels sentits). Per defensar l’empirisme els dos autors neguen les idees innates. Per donar per cert un coneixement, defensen que s’ha d’observar amb els sentits. Per acabar, pensen que el que determina que el coneixement sigui fals o cert és la manera en que el construïm.

Creieu que Hume té raó quan defensa que no es pot demostrar racionalment que el futur s’ha d’assemblar al passat? Raoneu la resposta.

Jo estic en part desacord i en part d’acord amb aquesta afirmació. És cert que a vegades no es pot demostrar que el futur s’ha d’assemblar al passat, en alguns aspectes que no es poden controlar o comprovar al 100%. Aquí podríem trobar exemples com el llançament un dau, on potser trobem el mateix resultat per casualitat. A més, pot ser que dos fets que pensem que estan relacionats, no ho estiguin en realitat. Per tant, no podem saber si un efecte sorgirà d’una causa si l’enllaç causa-efecte no s’ha analitzat, demostrat o trobat.

Tot i això, penso que en la majoria de casos el futur s’assembla al passat. Això s’aplica a les lleis científiques, com l’aigua que bull a 100º. La majoria de vegades podem establir el per què de l’enllaç entre la causa i l’efecte i el podem explicar racionalment. En aquests casos, podem saber que succeirà.

En el següent video de la sèrie "Merlí", el professor de la filosofia explica el coneixement de Hume. 

El coneixement de John Locke: les idees innates

Comenta el següent text de Locke.

No hi ha principis innats en la ment. No hi ha una opinió més comunament acceptada que la que estableix que hi ha certs principis, tant especulatius com pràctics (es parla tant dels uns com dels altres), universalment admesos per la humanitat, fet pel qual s’argumenta que es tracta d’impressions permanents que reben les ànimes dels homes en el primer moment de la seva existència, i que, d’una forma tan necessària com real, porten quan arriben al món, tal com passa amb qualsevol facultat inherent a l’ànima. Aquest argument, extret de l’assentiment universal, té l’inconvenient següent: que encara que de fet fos cert que hi ha veritats admeses per tota la humanitat, això no provaria que fossin innates, mentre hi pugui haver una altra forma de mostrar com han arribat els homes a tenir aquest acord universal en allò que tots admeten; cosa que em penso que es pot fer. Però el pitjor és que aquest argument de l’assentiment universal, que s’utilitza per a provar principis innats, segons el meu parer demostra que no hi ha cap principi d’aquesta mena: perquè no hi ha cap principi al qual la humanitat assenteixi d’una manera universal. John Locke. Assaig sobre l’enteniment humà, llibre I, capítol II

Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

En aquest text Locke vol argumentar per què no existeixen les idees innates. Comença dient que hi ha coneixements acceptats universalment i que per això molts pensen que naixem amb aquestes idees. Llavors ell rebutja aquest argument perquè l’existència de principis universalment acceptats no demostra que siguin innats. Locke proposa que potser es pot trobar una altra raó lògica per explicar aquest fet. Per acabar, afegeix que una altra raó per no creure en les idees innates és que ni tan sols existeix una idea amb la que absolutament tota la humanitat estigui d’acord.

Si no existeixen aquests principis, i segons Locke no ho fan, tampoc poden existir les idees innates.

Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: «principis pràctics» i «assentiment universal».

• Principis pràctics: judicis que descriuen la conducta a la que s’ha de sotmetre un ésser racional.
• Assentiment universal: principis acceptats per tota la humanitat.

Expliqueu el sentit de la frase següent del text i els diferents arguments que Locke ofereix per a justificar-la: «No hi ha principis innats en la ment». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)

Amb aquesta frase Locke mostra el seu rebuig cap a l’innatisme. L’innatisme és l’afirmació de que dins l’ésser humà existeixen algunes idees des del naixement abans de qualsevol tipus d’experiència.

Abans de proposar els diferents arguments en contra d’aquesta idea, Locke explica per què uns la defensen. Diu que és acceptat per molts que existeixen idees acceptades universalment per tothom. Per tant, si existeixen aquests universals, és lògic pensar que l’única manera de que existeixin és que els adquirim abans de néixer, és a dir, que existeixin les idees innates.

A partir d’aquí Locke aporta diferents arguments per refutar aquesta idea:

• Falta d’un acord: Primer diu que realment no hi ha principis acceptats universalment. Si els principis realment són innats haurien de ser acceptats per tothom; per tant no existeixen les idees innates.
• Falta de coneixement: Locke explica que els nens petits, per exemple, no poden concebre aquests coneixements innats perquè no tenen la suficient informació per entendre’ls.
• Reconeixement: a més, si existissin principis innats, tothom seria conscient que els posseïm. Al contrari, dins la nostra experiència podem veure que no som conscients d’aquests principis, així que no poden existir.
• L’educació: si existissin principis innats, aquestes idees en concret no caldria ensenyar-les a partir de l’educació, perquè s’haurien de descobrir un cop naixem. La realitat és que tots aquests principis que pensem que hem adquirit quan naixem són en realitats apresos a partir de l’eduació, com la concepció de Déu, el món, etc.
• Salt temporal: si les idees són innates, com és que fins molt més tard no s’aprenen? Formen una part posterior al desenvolupament del coneixement, així que no són innates.
• Sobrepoblació: segons Locke, si les idees són innates hi hauria una quantitat exagerada d’idees en tota la població com per imaginar que existeixen.
• Classificació: si existissin principis innats, seria senzill distingir-los dels no innats, el que no és possible, pel que no existeixen.

A partir de tots aquests arguments Locke defensa la idea de que no existeixen les idees innates.

A continuació mostro un video sobre altres aspectes de la filosofia de John Locke:

Compareu la concepció de Locke sobre el paper dels sentits en la fonamentació del coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

La concepció de Locke sobre el paper dels sentits en la fonamentació del coneixement es pot comparar amb Descartes, un conegut filòsof racionalista.

Per començar els dos filòsofs coincideixen en que els sentits ens ajuden a recopilar informació del nostre entorn.  També creuen que tot el que coneixem a partir de la raó i la nostra ment, és real.

Des d’aquí es pot començar a destacar les seves diferències. Locke pensa que des que naixem adquirim coneixements observant el món, a partir de l’experiència. Per això Locke defensa una posició empirista. Ell diu que els sentits són la primera font del coneixement i que l’experiència dins la nostra vida a partir dels sentits ens porta cap el coneixement.

En canvi, Descartes pensa que els sentits ens enganyen perquè el coneixement que ens aporten no sempre és veritat. Aquest filòsof creu que les bases d’on extraiem el coneixement no són correctes i per això vol trobar una bona base. Pensa que es pot dubtar de tot, com ara l’existència, el món físic i tot el que ens aporten els sentits. Llavors, a partir de la raó i no dels sentits busca un coneixement que considera cert, és un autor racionalista. 

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Per a saber si la filòsofa Judith Butler va néixer abans que la filòsofa Martha Nussbaum em cal investigar empíricament com és el món; ara bé, per a saber que l’afirmació “Si una persona va néixer abans que una altra, aleshores la segona va néixer després que la primera” és veritat, no em cal mirar com és el món. Per tant, hi ha afirmacions que puc saber que són veritat sense necessitat de cap experiència, i això vol dir que les he de conèixer de manera innata.» Responeu d’una manera raonada.

Jo estic en desacord amb aquesta afirmació. Comparteixo amb Locke la postura que diu que no existeixen les idees innates; sense cap educació ni visió del món no som capaços de comprendre que si una persona neix abans que una altra, la segona neix després de la primera. A partir de l’observació i de l’experiència som capaços d’entendre aquesta afirmació. 

De totes maneres, tot i que no calgués observar directament aquest fet per entendre’l, si que cal partir de l’experiència interna (la raó). La raó ens permet conèixer aquesta afirmació sense haver partit de cap idea innata.

Leibniz-Mònades

1.- La Mónada de que hablaremos aquí, no es otra cosa que una substancia simple, que forma parte de los compuestos; simple, es decir, sin partes. […]

3.- Allí donde no hay partes no hay, por consecuencia, ni extensión, ni figura, ni divisibilidad posibles. Y a estas Mónadas son los verdaderos Átomos de la Naturaleza y, en una palabra, los Elementos de las cosas. […]

6.- Por tanto, se puede decir que las Mónadas no podrían comenzar ni terminar de una vez, es decir, no podrían comenzar más que por creación, y terminar más que por aniquilación; por el contrario, aquello que está compuesto comienza y termina por partes. […]

11.- Se sigue de lo que acabamos de decir que los cambios naturales de las Mónadas vienen de un principio interno, puesto que una causa externa no puede influir en su interior. […]

31.- Nuestros razonamientos están fundados sobre dos grandes principios, el de contradic‐ ción, en virtud del cual juzgamos falso lo que implica contradicción, y verdadero lo que es opuesto o contradictorio a lo falso.

32.- Y el de razón suficiente, en virtud del cual consideramos que no podría hallarse nin‐ gún hecho verdadero o existente, ni ninguna Enunciación verdadera, sin que haya una razón suficiente para que sea así y no de otro modo. Aunque estas razones en la mayor parte de los casos no pueden ser conocidas por nosotros. […]

38.- Y así la razón última de las cosas debe estar en una substancia necesaria, en la cual el detalle de los cambios no esté sino eminentemente, como en su origen: y esto es lo que llamamos Dios. […]

41.- De donde se sigue que Dios es absolutamente perfecto, no siendo otra cosa la per‐ fección sino la magnitud de la realidad positiva, tomada precisamente, dejando aparte los límites o lindes en las cosas que los tienen. Y allí donde no hay límites, es decir, en Dios, la perfección es absolutamente infinita. […]

53.- Ahora bien, como hay una infinidad de universos posibles en las ideas de Dios y como no puede existir sino sólo uno de ellos, es necesario que exista una razón ne‐ cesaria de la elección de Dios, la cual le determine a uno antes que a otro.

54.- Y esta razón no puede encontrarse más que en la conveniencia o en los grados de perfección que estos mundos contienen; pues cada posible tiene derecho a pretender la existencia en la medida de la perfección que comprende.

55.- Y ésta es la causa de la Existencia del Mejor, que la Sabiduría hace conocer a Dios, su bondad le hace elegirlo y su potencia le hace producirlo.

Leibniz, Monadología

Les tesis principals d’aquesta selecció d’articles de la Monadologia de Leibniz són les següents:

·  La realitat està formada per unes substàncies anomenades mònades, simples i formen compostos a partir de la seva unió.

·  Un lloc sense mònades no tindria les característiques que observem de la realitat. Les mònades per unió formen diferents compostos.

·   Les mònades només poden aparèixer per creació a partir del no res i destrucció al no res, perquè no están formades per res més. Altres substàncies, en canvi, es poden descomposar en parts (mònades).

·  Les mònades no es poden modificar des de l’exterior sinó que venen del seu interior. Només poden ser allò que són sense interacció de l’exterior.

·   Segons el nostre coneixement, quelcom és fals si es contradiu i és veritat si és el contrari de fals.

·   A més, per a que quelcom sigui veritat, ha de tenir una raó per la qual creure-la.

·   L’última raó és Déu, una substància necessària per a provocar els canvis interiors de les mònades.

·   Déu és la perfecció absoluta i infinita.

·   Aquesta perfecció el fa escollir només el millor dels móns a partir d’alguna raó.

·   Aquesta raó és el grau de perfecció de cada món.

·  Per això a partir de la raó es pot conèixer a Déu, que permet l’existència del millor món. Ell és bo per haver escollit el millor.

La política d'Spinoza

“En el gobierno democrático (que se aproxima más al estado natural) hemos visto que todos se obligan con su pacto a obrar según la voluntad común, pero no a juzgar y a pensar de ese modo; esto es, porque los hombres no pueden todos pensar del mismo modo, y pactan que tenga fuerza de ley aquella que reúna más sufragios, conservando, sin embargo, autoridad bastante para derogarlas si encontrasen otras disposiciones mejores. Por lo tanto, cuanto menos se concede a los hombres la libertad de pensar, más se les aparta de su natural estado, y por consecuencia, más violentamente se reina.”

Aquest és un fragment de text que va escriure Spinoza on explica la seva ideologia política.

Ell explica que en la democràcia es busca el bé comú i no individual, es lluita pel dret de la majoria. En canvi, diu que aquesta visió de comunitat no s’aplica al coneixement ni a la forma de pensar, ja que no tothom té el mateix punt de vista.

Com no hi ha una sola opinió o visió absoluta, la que suporta la majoria és la que s’aplica. A més, tot i que s’adopti, per exemple, una llei que obtingui el màxim suport aquesta sempre s’ha de poder eliminar. En el cas que en el futur aquesta llei o opinió ja no tingui tant de suport o es trobi una alernativa, ha d’existir el dret de poder-la eliminar.

L’Estat ha d’oferir la capacitat d’opinar i de participar en la política i altres als ciutadans. Si poden expressar i adoptar les seves idees, s’acabarà evitant els conflictes i s’adoptarà una democràcia amb un bon funcionament.

Comparteixo aquesta idea amb Spinoza. Defenso un model polític basat en la democràcia, on els ciutadans participen en la política i decideixen a partir de la majoria, com viure. També penso que és molt important tenir el dret de poder derrogar una llei anteriorment establerta amb la que ja no s’estigui d’acord. A partir d’això s’aconseguirà pau, pluralitat d’idees, representació i respecte de les lleis, ja que la nostra visió i moral marcarà les lleis i no al revés, que provocaria conflictes.

Spinoza i la llibertat humana

“Si los hombres no tuviesen experiencia de que hacemos muchas cosas de que después nos arrepentimos, y de que a menudo, cuando hay en nosotros conflicto entre afectos contrarios, reconocemos lo que es mejor y hacemos lo que es peor, nada impediría que creyesen que lo hacemos todo libremente. Así, el niño cree que apetece libremente la leche, el muchacho irritado, que quiere libremente la venganza, y el tímido, la fuga. También el ebrio cree decir por libre decisión del alma lo que, ya sobrio, quisiera haber callado, y asimismo el que delira, la charlatana, el niño, y otros muchos de esta laya creen hablar por libre decisión del alma, siendo así que no pueden reprimir el impulso que les hace hablar. De modo que la experiencia misma, no menos claramente que la razón, enseña que los hombres creen ser libres sólo a causa de que son conscientes de sus acciones, e ignorantes de las causas que las determinan, y, además porque las decisiones del alma no son otra cosa que los apetitos mismos.” 

B. Spinoza, Ètica demostrada segons l’ordre geomètric.

En aquest fragment que va escriure Spinoza, ell explica que els homes creuen en una llibertat que no és del tot real.

Spinoza és un filòsof holandés del segle XVII. Per entendre millor les seves idees principals, recomano l’activitat anterior a aquest comentari, una taula on comparo a Spinoza, Descartes i Leibniz. També recomanaria mirar aquest video.

Comença indicant que sense l’experiència de l’equivocació, sense haver escollit una opció errònia, es pot pensar que som lliures. Això és una visió equivocada, ja que si no haguès escollit aquella opció i n’haguès triat una de més incorrecta, patiria conseqüències negatives. Per tant, només una opció era la correcta i la visió de llibertat era falsa.

Per concloure diu que la idea que els homes són lliures només es refereix a que, potser si que tenen control sobre el que fan i saben i són conscients d’allò però no pensen en tot el que els ha determinat en triar una opció. Ell defensa un determinisme on, per exemple, l’home es guía per naturalesa, seguint els seus apetits, etc.

Jo estic en part d’acord i en part en contra amb aquesta idea. Per començar, reconec i accepto que estem determinats per una sèrie d’elements que ens envolten. Estem determinats per la nostra naturalesa i fins un cert punt pels sentits; també ens determina la nostra societat, riqueza, educación, etc.

Fins aquest punt comparteixo amb ell aquesta idea. D’altra banda, pensó que tot i això, som fins a certa part lliures. Tot i que estem influenciats per tot això, si ens desfem dels nostres prejudicis, fent servir la raó ens podem desfer del que ens determina. A partir de la raó, podem escollir el nostre propi camí.

Racionalistes post cartesians

Concepte	Descartes	Spinoza	Leibniz
Definició de substància.......................................................................................	Allò que existeix per si mateix, sense la necessitat d’existència de cap altra cosa més que Déu	Allò que existeix per si mateix, és a dir, només Déu es considera “substància”. Segons ell mateix “allò que és en si i es defineix per si”	Allò individual del que es prediquen atributs. La substància és activitat i forma la realitat.
Tipus de substància	-Déu (substància infinita) -Res cognitans (substància pensat, allò capaç de pensar) -Res extensa (els cossos materials o tot allò que ocupa extensió, la substància extensa)	Només hi ha una substància: Déu. El que havia sigut classificat per Descartes com pensament i extensió són atributs de la mateixa substància. Spinoza trenca amb el dualisme: el cos i la ment formen part de la mateixa totalitat.	Mònades, unitats simples. Són els elements de les coses i formen compostos. Són també inextenses i indivisibles i posseeixen percepció.
Mètode	Segueix un sistema deductiu basat en quatre fases, l’evidència (idees clares i distintes), l’anàlisi (reduir al mínim el coneixement), la síntesi (construir el conjunt) i la revisió del coneixement. Té l’objectiu de trobar el coneixement veritable i segur.	Es segueix un mètode deductiu i geomètric percebent la realitat com una sola substància (Déu).	També segueix un sistema deductiu. Parteix de les proposicions analítiques, on el predicat ja està contingut en el subjecte. Per exemple: “tot triangle equilàter té tres angles iguals”.
Forma de coneixement	A partir del dubte es pot arribar al coneixement. Comença dubtant de tot i així buscar una proposició o una veritat absoluta. A partir d’aquesta veritat construeix la resta del coneixement.	El coneixement s’aconsegueix a partir d’idees individuals que, connectant-les ens ofereixen prou intuïció per conèixer el total i general de tot.	Les raons necessiten una raó anterior per ser intel·ligibles. Cal trobar un fet que sigui la seva pròpia raó, Déu. Per tant totes les veritats de fet en Déu són veritats de raó.
Concepte de Déu	Déu existeix i és la bondat  i la perfecció absoluta.	Tota substància és Déu, un ésser infinit, l’únic que pot existir per si mateix.	És la perfecció absoluta. És qui crea i destrueix les mònades per composició o descomposició.
Concepció de la naturalesa	L’home està compost per dues substàncies, la substància extensa i la substància pensant. Aquestes deus interactuen a través de la glàndula pineal, situada en mig del cervell.	Tot està format per una mateixa substància, Déu. Cos i ment són inseparables	Tot està format per mònades que s’agrupen per formar compostos, així composant la realitat. Aquestes s’organitzen en harmonia, com l’harmonia entre l’ànima i el cos de l’home.
Llibertat humana	Defensa la llibertat humana. Com creu en la dualitat de l’home, el cos està governat per les lleis mecàniques (mecanicisme) però l’ànima és lliure i pot trobar el coneixement.	Comprendre la realitat és el que proporciona llibertat a través de Déu. Per tant la llibertat s’aconsegueix a partir del coneixement que ens aporta la llum de la raó.	No existeix la llibertat total. Això és a causa de l’harmonia i determinista que defensa Leibniz.
Altres idees	Quan Descartes busca el coneixement comença posant-ho tot en dubte. Llavors troba una proposició indubtable (penso, així que existeixo). A partir d’aquí vol demostrar l’existència d’un Déu bondadós per construir la resta del coneixement.	Creu que l’objectiu de la filosofia és trobar el coneixement, el que ens acostarà a la felicitat. Així doncs, l’objectiu és trobar la felicitat, no la veritat. És un objectiu ètic.	Va inventar el sistema binari, base de totes les arquitectures de computació actuals. Per això se’l pot considerar l’avi de la informàtica.

Descartes-"Penso, doncs existeixo"

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo. Que m’enganyi tant com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment. 

René Descartes. Meditacions metafísiques, II

• Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. 

Descartes diu que per començar hem de considerar com a fals allò que ens diuen els sentits. També proposa com a fals i dubta de l’existència de Déu i de la seva existència material.

Llavors arriba un moment on posa en dubte la seva pròpia existència però a partir d’una proposició que és sempre certa, explica que ha d’existir. La proposició diu que si penses o dubtes, sents, somnies, existeixes; si hi ha un Déu maligne que m’enganya, això no canvia el fet de que existeixo.

• Expliqueu breument el significat que tenen en el text els mots següents: a) «extensió» b) «quimeres»

-Extensió: amb “extensió”, Descartes identifica la res extensa, és a dir, tot allò que ocupa espai.

-Quimeres: coses que alguns creuen que existeixen però en realitat no són veritat.

• Expliqueu per què René Descartes diu: «[…] hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo.» 

Per començar cal explicar la base del coneixement de Descartes. Ell vol trobar un coneixement cert i per aconseguir això comença posant en dubte tot allò de que es pot dubtar. Diu que els sentits a vegades ens enganyen i si ens enganyen una vegada ho poden fer més vegades, per tant no ens podem refiar dels sentits.

Proposa també, explicant que en els somnis no distingim la realitat del somni mateix, que potser tot el que coneixem forma part d’un somni on estem immersos. Per tant, hem de dubtar no només dels sentits sinó també de la raó que ens mostra la realitat del nostre voltant. Tot i això, podem estar segurs de les coses més indubtables com ara que tres més tres són sis?

Descartes també proposa l’existència d’un geni maligne que ens a dotat d’una falsa raó que ens enganya fins i tot en allò del que estem més segurs per tant tampoc sabem si allò més clar i distint és veritat.

Després d’aquest escepticisme, Descartes troba una veritat que mai pot ser falsa, l’existència d’allò que pensa (si penso, existeixo). Si sóc capaç de raonar i de dubtar fins i tot de mi mateix, he d’existir. Encara que hi hagi un geni maligne i la nostra raó ens enganyi, seguirem existint perquè seguirem pensant. Aquesta és la primera proposició que serà la base del coneixement de Descartes.

A continuació mostro un video molt entretingut sobre el coneixement de Descartes.

• Compareu la concepció de Descartes sobre quina és la fonamentació del coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. 

Descartes es pot comparar amb Montaigne.

Descartes comença dubtant de tot, creu que no ens podem refiar dels sentits i pensa que la raó ens pot enganyar. Fins i tot posa en dubte la seva pròpia existència, es basa en un escepticisme total.

Montaigne comparteix aquesta idea amb Descartes. Després d’una gran època científica de descobriment on canvia radicalment la visió del món i de l’home, Montaigne diu que l’home és inferior i els sentits l’emganyen. Això sí, al contrari de Descartes, ell pensa que és impossible assolir el coneixement vertader perquè creu que no existeix. Per tant posa tot en dubte i adopta una posició de respecte davant totes les idees.

És aquí on Descartes es diferencia de Montaigne, ja que en comptes d’acceptar que no existeix un coneixement veritable, Descartes pensa que sí que existeix i fa servir el dubte com a camí per arribar a trobar-lo.

• Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No hi ha cap proposició de la qual puguem tenir una certesa absoluta.»

Estic en desacord amb aquesta afirmació. Per començar, penso que, a partir de la proposició de Descartes que diu que si pensem existim, tinc una certesa absoluta sobre la meva pròpia existència.

Tot i això, crec que mai podem estar segurs sobre allò que ens envolta, sobre allò de que ens informen els sentits i fins i tot la raó. Tot i que pensi que una cosa és totalment certa, mai en podré estar segura.

Del que sí puc estar segura, però, és del que classifica Descartes com naturaleses simples. Aquí jo englobo les matemàtiques, per exemple. Les proposicions matemàtiques no poden ser falses perquè no tenen com a base el món exterior sinó que funcionen amb axiomes lògics que no poden ser mentida.

En conclusió, estic en desacord amb aquesta afirmació, ja que, tot i que mai podrem estar segurs de tot el que ens envolta, algunes proposicions són indubtables.

Filosofia del Renaixement

EL PENSAMENT HUMANISTA

Els humanistes van impulsar la recuperació de la cultura clàssica per afavorir l'educació i per renovar  la societat. Van criticar el paper de l’església i del poder. Van destacar el paper de la lògica, l'estètica, les emocions,... oblidades en la filosofia escolàstica medieval. Es recupera importància de l’home.

Els humanistes van ser pensadors cristians, però també crítics amb el funcionament de la jerarquia religiosa, la seva moralitat i costums. Van ser defensors de la llibertat i la racionalitat, però van rebutjar la reforma de Luter. 

ÈPOCA DE CARÀCTER INDIVIDUALISTA

El Renaixement és una època de caracter individualista perquè comencen a exaltar els valors individuals. L’home medieval només tenia sentit en comunitat però el nou home es desenvolupa com a individu i busca el seu propi èxit.

El luteranisme considerava la salvació com un fet individual, resultat de la relació directa entre Déu i l'individu, sense intermediaris. És un reflex de la mentalitat de l'època.

EL GOVERNANT PERFECTE DE MAQUIAVEL
El governant perfecte ha de ser algú fort que mantingui la seva autoritat amb fermesa i no estigui condicionat per la moral i el cristianisme en la seva actuació política. Cal preservar l’Estat per davant dels individus i les creences. Tot el mitjà que persegueixi aquest fi serà justificat en l’ordre polític, sempre que persegueixi el bé de l’estat.

Al governant se li ha de tenir por i aquest ha de fer sevir de manera hàbil l’estratègia i la diplomàcia o violència amb els altres estats.

DIFERÈNCIA ENTRE LA FILOSOFIA POLÍTICA DE MAQUIAVEL I THOMAS MORE

Maquiavel defensa el bé de l’Estat davant de tot. Per a ell, cal deixar enrere la moral i diferenciar-la de la política. Tot està justificat si l'objectiu és millorar i preservar l'Estat, fins i tot la violència cap el poble.
Això el diferencia totalment de Thomas More, ja que per ell s'ha de complir i donar drets al poble. S'ha d'eliminar la propietat privada, reduir la jornada laboral, etc. A més defensa un hedonisme on l'objectiu és la felicitat en el plaer. 
Mentre Maquiavel defensa l'Estat per davant de tot, Thomas More defensa el poble i els ciutadans davant de l'Estat.

LA NOVA CIÈNCIA

La nova ciència trenca amb la física aristotèlica perquè la segona defensava que la Terra es troba en el centre de l’univers i la diferència entre el món sublunar i el supralunar. En aquesta època es troben discordances d’aquesta teoria i les noves observacions i estudis xocaven amb la seva visió. A més les noves idees sobre l'univers desordenat i infinit va xocar amb els postulats de l'església, que va perseguir tota opinió contrària. La física aristotèlica es basava en l’especulació, tenia només un fonament teòric perquè no es podia observar ni demostrar i era finalista.

En canvi la nova ciència es basava en l’experimentació, no era finalista i es podia demostrar i aplicar, era teoricopràctica.












MECANICISME
La concepció mecanicista interpreta que l'univers és com un gran mecanisme, semblant a un rellotge, en què tot el que passa seguint unes regularitats que cal entendre i expressar matemàticament: les lleis.

GALILEU I LA FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

Galileu defensa que l'univers està escrit en llenguatge matemàtic, sense el qual no el podem comprendre. També afirma que l'experiència ha d’adquirir importància sobre les teories. Ara bé, també remarca la importància de la teoria que explica les diferents observacions que es poden fer.

Només el raonament dóna ple sentit a les observacions. Teoria i experiència van directament unides en qualsevol acció de coneixement en general i científic en particular. Mètode hipotètic, deductiu, experimental.

EL CONEIXEMENT DE MONTAIGNE
La nova ciència que acaba amb la visió aristotèlica col·loca l’home separat del centre del món i demostra la seva feble raó i els sentits enganyosos. L’home és dèbil i no pot conèixer la realitat.

Adopta una posició escèptica no conformista, sinó de cautela i suspensió del judici davant totes les visions. El savi ha de dubtar de tot.

Per Montaigne, no hi ha proposicions certes i indubtables. Els sentits ens enganyen i són subjectius, ens mostren una realitat que sempre varia. La raó no pot arribar a principis fixos i immutables. La realitat fluctua i el coneixement permanent és impossible.

MONTAIGNE I DESCARTES
Montaigne és important en relació a Descartes perquè moltes idees de Descartes parteixen d’aquí. Montaigne diu que el prejudici fa que rebutgem pràctiques llunyanes a la tradició, el que ens fa estancar; cal actuar amb prudència i tolerància.

Descartes no pot acceptar aquesta paràlisi del progrés i del coneixement. Busca la certesa de les proposicions indubtables. Per aconseguir això cal superar les dificultats que exposa Montaigne en la seva reflexió.

ACADÈMICA PLATÒNICA DE FLORÈNCIA

Cosimo de Mèdici va crear l'Acadèmia platònica de Florència per recuperar el veritable pensament de Plató.  Les preocupacions principals són la inquietud per la bellesa de la realitat i la comprensió de l'univers com una cosa harmònica, interpretable a través de les matemàtiques.

La reflexió sobre la singularitat col·loca l'ésser humà per sobre de la resta d'éssers i li confereix una especial dignitat.

RÀPIDA DIFUSIÓ DEL RENAIXEMENT I HUMANISME

Aquesta època va coincidir amb la creació de la imprenta. Això va causar que totes aquestes idees relacionades amb l'humanisme i la nova ciència es poguessin difondre ràpidament i va poder arribar a diferents països.

LA BURGESIA
Durant el Renaixement predomina la burgesia. Irromp amb força a les ciutats italianes i participa directament dels canvis de la seva època. L'educació esdevé un signe identificatiu de l'home amb èxit personal i el diferència de les classes populars, per això la burgesia la valora tant.