Hipàtia: la gran oblidada

Hipàtia destaca com una de les intel·lectuals més importants i brillants d’Alexandria en una època on l’únic destí de la dona era ser esposa i mare.

El seu pare, Teó, era un prestigiós matemàtic  i gràcies al seu entorn familiar Hipàtia va poder accedir a una formació especialitzada, inaccessible per altres dones en aquella època.

Tot i la seva virtut científica, va ser reconeguda a l’època pels seus comentaris. Malgrat això, Hipàtia va millorar diferents  teories matemàtiques originals. Va perfeccionar els models de les equacions algebraiques i va oferir una versió accessible de l’estudi de les còniques que va ser clau per explicar l’òrbita dels planetes. La seva obra més destacada és el comentari a la Syntaxis Mathematica de Ptolomeu on va perfeccionar les taules ptolemaiques i així va oferir el model de l’any sòtic, molt més precís al moviment del Sol.

Les fonts antigues reconeixen sobretot la tasca d’Hipàtia com a filòsofa, considerant que en el moment l’astronomia era vista com la branca més científica de la filosofia, ja que respon preguntes sobre d’on venim o qui som. La relació entre filosofia i ciència era característica del neoplatonisme. Per exemple, quan Hipàtia va enviar les instruccions per construir un astrolabi al seu alumne, hi va afegir un objectiu filosòfic, ja que amb l’aparell “podrà forçar els ulls per mirar per sobre les aparences”.

Tot i això, Hipàtia considera que la saviesa per si sola no és suficient i per contemplar l’U, que és l’objectiu de la reflexió filosòfica, és necessària la perfecció ètica. Per això, a més de formar als seus alumnes amb les bases científiques i filosòfiques del neoplatonisme, els instrueix amb els principis morals necessaris: el domini dels sentits, la temprança i l’apatia, és a dir, l’alliberament d’emocions i la indiferència cap a la realitat incontrolable. Un cop s’han dominat les passions, s’aprèn a prescindir de la bellesa material i s’aconsegueix la purificació de l’ànima. Hipàtia també practica aquesta forma de vida, per exemple en la seva continència sexual.

Així doncs, Hipàtia forma part de l’escola neoplatònica que comparteix algunes idees amb el pitagorisme, que es basava en la contemplació del cosmos, un univers ordenat per unes lleis. Aquests defensen que la natura és numèrica i el número genera l’harmonia que estructura el mon.  Les matemàtiques constitueixen la seva guia moral i la raó, no els sentits, era la manera de conèixer la realitat i la veritat. A més dins l’escola pitagòrica es recolzava la igualtat entre homes i dones; pensaven que tothom, independentment de la cultura, classe social i gènere era capaç de conèixer el mon perfecte, perquè la seva ànima és la mateixa. Durant la vida d’Hipàtia, l’escola d’Alexandria va transmetre aquesta doctrina integradora pitagòrica i els alumnes eren un model de diversitat cultural, religiosa i ètnica.

Hipàtia va mantenir durant la seva vida la tesi heliocèntrica on el Sol és el centre de l’univers. Això es pot veure en els seus comentaris on qüestiona la teoria geocèntrica de Ptolomeu. Es podria considerar que Copèrnic va llegir el seu comentari quan va visitar Florència,  el que implicaria que Hipàtia va tenir una influència directa a la revolució Copernicana, moment clau en el desenvolupament de l’heliocentrisme.

La memòria d’Hipàtia és recordada també per la seva mort a mans cristianes durant l’any 415. Va ser víctima del conflicte d’interessos i l’enfrontament entre el poder civil i el religiós. Amb l’assassinat d’Hipàtia es volia eliminar el símbol de l’aliança entre pagans, jueus i cristians.

A causa d’aquesta mort, el seu treball científic ha quedat reduït davant del seu dramàtic assassinat. També, el seu assassinat marca el pas del raonament clàssic al obscurantisme medieval.

Un cop explicada la gran importància d’Hipàtia, recomano la pel·lícula “Àgora” que explica les revoltes que arriben a la biblioteca d’Alexandria i la lluita d’Hipàtia per preservar els seus escrits i amb ells, la ciència.

                

Carta a Meneceu-Epicur

Dins la carta d’Epicur a Meneceu, s’hi troba la base ideològica i les característiques de l’epicureisme.

La carta comença remarcant que sempre s’ha de fer filosofia per aspirar a la saviesa, ja siguis vell o jove, amb l’objectiu de la felicitat. La felicitat és la finalitat de la vida i allò que tothom busca i necessita tenir.

Epicur diu que la felicitat és el bé més gran i s’ha de perseguir. En canvi, les preocupacions innecessàries s’han de rebutjar; com explica a continuació.

Per començar, explica que la por als Déus és irracional encara que s’accepti la seva existència, ja que no participen en la nostra vida de manera positiva ni negativa, així que no té sentit venerar-los o tenir-los por.

També explica que no hem de preocupar-nos o tenir por a la mort perquè mai la presentarem; si en la mort desapareix tota sensació, mai la sentirem ni la viurem. Això provoca que visquem una vida feliç, ja que no ens preocuparem per la mort. Llavors Epicur fa una distinció entre la gent que veu la mort com un alliberament de la vida i els savis, que ni temen ni la mort ni la vida sinó que escullen el que aporta més felicitat. En poques paraules, s’ha de viure amb una percepció en busca del plaer més gran a la vida sense témer ni a la vida ni a la mort, que és cosa de ximples.

Una altra preocupació sense sentit és el destí, ja que no està tot sobre les nostres mans.

Un cop explicat això, Epicur presenta els diferents tipus de plaers. Els primers són naturals i necessaris, després apareixen els naturals i no necessaris i per últim els no naturals i no necessaris. Partint del coneixement dels homes s’ha de triar el plaer que aconseguirà l’equilibri i felicitat de l’ànima.

El plaer aconsegueix una vida feliç però n’hem de triar els més adequats. Fins i tot hem de rebutjar els plaers que a la llarga ens aportin dolor i acceptar els dolors que finalment ens aportaran plaer. La felicitat només s’aconsegueix tenint un bon judici que ens permeti valorar l’elecció que ens aporti el plaer que duri més.

Llavors diu que els plaers que s’han de viure dia a dia són els naturals i necessaris, el mínim que necessitem, sense abundància i llavors cada cert temps, els naturals i no necessaris, com ara un banquet, ens produiran molta més satisfacció que si els mengéssim cada dia. El que aporta la felicitat és l’ús de la raó dins les eleccions dels plaers, el seny.

Per Epicur, el seny és la virtut més important, juntament amb l’honestedat i la justícia que s’aconsegueixen amb el plaer.

Hi ha coses que no podem controlar però tot allò que depèn de nosaltres hem de controlar fent una bona elecció. No ens hem de preocupar per tot el que decideix l’atzar perquè està fora de les nostres mans.

Si es considera tot això, es viurà una vida plena de significat i felicitat.

Petit comentari:

La filosofia epicureista planteja una ideologia relativament senzilla de seguir. Aconseguirem l’equilibri i tranquil·litat si seguim sempre els plaers naturals i necessaris i evitant el dolor. Proposa rebutjar moltes de les coses que fins i tot avui en dia es consideren els plaers més grans com ara el luxe, la fama, els diners i el consum desmesurat. En canvi, comparteixo amb Epicur la idea que el que hem de buscar és la felicitat dins la moderació i el mínim necessari, vivint algun luxe de tant en tant. La clau és saber escollir el que ens aportarà el plaer que ens duri més.

Penso que aquesta és una bona percepció de la vida que ens pot aportar felicitat si sabem triar el plaer correcte.

En el següent vídeo s'explica la filosofia d'Epicur i el seu significat i aplicació que té en el present.

Les escoles hel·lenístiques

Amb la mort d’Alexandre s’inicià un llarg període de guerres entre els seus generals, els diàdocs (‘successors’), que es reparteixen l’Imperi. Va acabar una època centrada en la ciutat-estat (la polis) i en va començar una altra d’imperial, o hel·lenística, en què els grecs deixen de ser ciutadans lliures que s’autogovernen i esdevenen súbdits, regits per administradors o per generals, sovint mercenaris. El poder pertany ara a les noves dinasties militars que es formen a Egipte, Síria, Macedònia i Pèrgam. Això provoca un canvi cultural i moral impressionant que es pot explicar com a naixement de l’individualisme. L’any 324 a.C., Alexandre va ordenar que deu mil soldats i oficials macedònics es casessin amb dones perses: amb això acabava el prejudici racial de la puresa de la sang grega i es volia simbolitzar l’aparició d’una nova era política. La construcció d’una nova capital imperial a Alexandria (a Egipte i no a Grècia) i la divinització d’Alexandre s’ha de considerar dins aquest programa de síntesi cultural cosmopolita. Hi ha tres fets que marquen el període hel·lenístic des del punt de vista històric: l’esfondrament de la polis –substituïda per les noves monarquies–,l’extensió del grec com a llengua comuna (koiné) de l’administració de l’imperi i la coexistència de pobles, que porta a fenòmens d’aculturació, de barreja cultural, i d’eclecticisme entre pobles molt diversos, fins generar la nova idea de ‘cosmopolitisme’. Alexandre no volia bastir un imperi grec, sinó “alexandrí”: una nova societat que fos síntesi d’elements grecs, egipcis i perses. 

En el nou context les antigues virtuts cíviques basades en la prudència i en la centralitat del diàleg a l’àgora es buiden de contingut: del patriotisme i l’autarquia (autosuficiència) de les polis es passa a cercar l’autarquia de l’ànima, subjectiva i emotivista; un cosmopolitisme o universalisme abstracte (pura expressió de la impotència per participar del poder) substitueix la recerca de l’ethos polític concret que havia preocupat a Plató i a Aristòtil. La filosofia es concep com una teràpia de l’ànima i la política passa a ser tinguda per un saber administratiu (com si es tractés d’una pura tècnica) o fins i tot com una força negativa en la mesura que és font d’ambicions, de passions i de preocupacions incompatibles amb la suposada impertorbabilitat del savi. 

Tota la filosofia hel·lenística comparteix el convenciment que el savi no es pot barrejar en la misèria de la ciutat, estrictament incompatible amb la cura de l’ànima. El que es busca en la el món intel·lectual hel·lenístic no és tant un coneixement teòric sobre el món com una saviesa vital de caire pràctic i adreçada a la supervivència de la subjectivitat en una societat en que ha canviat el marc cultural i geogràfic i en què s’està produint una redefinició del lloc mateix de l’humà. 

La pregunta central de la filosofia hel·lenística ja no és com hem d’articular la polis (que havia estat el debat de fons de Sòcrates i els sofistes), ni tan sols com cal conèixer la realitat (el problema que plantejaven Plató i Aristòtil), sinó com cal orientar la vida del savi, és a dir la vida de l’home que aspira a la felicitat individual en un context de dolor i de crisi de les velles certeses comunitàries. “Savi” i “ciutadà” són arquetips que cal no confondre. Mentre a la ciutadania hi accedeix tothom per naixement, la saviesa és un ideal elitista que demana un esforç de cura de l’ànima i de construcció del caràcter. La saviesa implica una sàvia tria i una estètica personal. El discurs filosòfic hel·lenístic no està tan adreçat a la lògica com a una fascinació intel·lectual i a una interiorització moral. És un estil de pensar que fa esment a elements emotius subjectius però curulls de força vital. 

En profunditat l’home hel·lenístic aspira a esdevenir “savi”, home superior; el savi és un home que s’autodomina: no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica i voluntàriament se situa al marge de l’ambient groller que constitueix la vida política i el món del diner. Pierre Hadot en la magnífica lliçó Elogi de la filosofia antiga, text del seu ingrés al Collège de France (1983), ha remarcat el caire nou que tingué la filosofia hel·lenística i només ens resta recollir i parafrasejar el que ens diu: 

1. En primer lloc el filòsof hel·lenístic té la clara consciència de ser un individu situat al marge. Hi ha un trencament molt clar entre vida quotidiana (considerada degradada i servil) i actitud filosòfica (que reivindica la seva dignitat moral). Mentre Sòcrates i els sofistes volien filosofar a partir del que passava a la ciutat, els filòsofs hel·lenístics trien la distància i la separació. 

2. A més, com s’ha dit, la filosofia hel·lenística no és per a tothom sinó per al savi, el nou model d’home superior, que se separa de la massa. El savi cerca –o expressa una raó universal, cosmopolita. L’home de cada dia, atrafegat al seu món petit, no pot ni imaginar-se el gaudi de la sàvia tria vital en un món purament groller. 

3. Convé recordar que la filosofia hel·lenística, a més, no és tant un mode de pensar com una manera de viure que sovint s’expressa també en una manera de vestir – cas dels cínics– o de menjar –cas dels epicuris. Estranger a la polis i a les petites ambicions civils, el filòsof fa gala, fins quasi a extrems patètics, d’una certa llibertat de vida i d’una llibertat de llenguatge o “pharresia” que es reivindica com una capacitat de plantar cara retòricament al poder a canvi de la pobresa i fins de la impotència política pràctica. 

4. En la filosofia hel·lenística, la saviesa apareix, a més, com una forma d’autocontrol. Viure per als filòsofs de l’època és saber-se en perill i la filosofia és una forma de dominar aquesta situació de por, de perill i de malaltia. Controlar la còlera, la curiositat, el vocabulari, l’interès per la possessió de les riqueses… és una forma vital d’entrenament filosòfic. 

5. Però sobretot, la forma de la filosofia hel·lenística és la meditació. El discurs interior ocupa el lloc que abans pertocava al discurs públic. Cal comprendre això perquè és, potser, el tema central i l’explicació de l’estil potser pessimista i fosc que avui ens colpeix d’una manera brutal. La forma d’expressió dels sofistes era el discurs, la de Sòcrates i Plató, en canvi, fou el diàleg i la d’Aristòtil és –com la dels metges– el tractat. En canvi els filòsofs hel·lenístics escriuen “meditacions”, mot que significa, etimològicament “exercici”. Filosofar és fer proves, meditar interiorment o, per dir-ho amb un polisèmic mot modern “assajar”. Com recorda Hadot a partir d’una frase d’Epicur: la finalitat de la ciència de la natura és assolir la serenitat de l’ànima. En un món sotmès al trasbals, la meditació és una forma de rumiar la vida digna de ser viscuda. Hi ha dos ideals de vida centrals en el pensament hel·lenístic, compartits per les diverses escoles: autarquia i ataràxia. Qui els realitza viu amb plenitud i pot ser veritablement considerat savi.

a) Explica la diferència entre ‘savi’ i ‘ciutadà’ en la societat hel·lenística. Per què és significativa?

Diògenes el cínic

Els ciutadans són tots aquells que neixen en una polis, ho és tothom de naixement. En canvi, els savis són aquells que busquen la seva pròpia felicitat dins el caos de la ciutat, curant l’ànima. La saviesa és una forma de viure en aquesta època, cal triar-la i implica una autodominació de les passions per restar separat de la vida política i el diner.

Aquesta diferència entre savi i ciutadà és molt important durant aquesta època perquè apareixen les escoles hel·lenístiques que, partint de la definició bàsica de “savi”, expliquen com es pot assolir la saviesa segons el punt de vista de cada escola, evitant la vida política.

b) Què vol dir que la filosofia es concep com una teràpia de l'ànima?

Això vol dir que la filosofia hel·lenística se centra més en guarir l’ànima per assolir la seva felicitat i no el benestar de la ciutat. Es fan activitats dirigides al domini de les passions, considerades la causa principal del patiment. Per tot això es considera teràpia de l’ànima.

c) Què és allò que defineix el savi?

Allò que defineix el savi és l’autodomini i autocontrol de les passions. Qui realitza els ideals d’autarquia (autosuficiència) i ataràxia (tranquil·litat d’ànima) és veritablement un savi.

d) Què entenem per cosmopolitisme?

El cosmopolitisme és una ideologia on tots els humans viuen en comunitat, on comparteixen una mateixa moral. El cosmopolitisme hel·lenístic es caracteritza per l’abstenció a la política i la recerca d’ideals com l’autarquia de l’ànima i no de la ciutat. Així, busquen una raó universal.

e) Què significa “pharresia”?

La “pharresia” és la llibertat de llenguatge, parlar amb honestedat. En el cas de l’hel·lenística, això s’aplica en la voluntat de les diferents escoles de restar separats, qüestionar i criticar el poder.

f) Quina és la forma habitual del pensament hel·lenístic?

El pensament hel·lenístic, per començar, es basa en un autocontrol de les passions i una meditació de l’ànima per buscar la felicitat i l’ataràxia. Volen abstenir-se ala afers polítics i monetaris de la polis per centrar-se en la seva pròpia ànima. Fins i tot es pot dir que l’hel·lenística, més que una ideologia filosòfica, és una manera de viure.

A partir de la meditació, s’assoleix la serenitat d’ànima (ataràxia) en un mon de caos.

g) Quines escoles o corrents filosòfics qualificaries com a hel·lenístics en base a aquestes característiques?

Classificaríem com a hel·lenístics l’escola cínica, l’escepticisme, l’epicureisme i l’estoïcisme.

h) Com defineixes el concepte “autarquia”? I el “d'ataràxia”? Amb quines corrents els relaciones?

Autarquia és l’autosuficiència, és a dir, la capacitat de viure abastint-se per un mateix. Aquest concepte és característic dels cínics, que abandonaven la riquesa i el poder i s’apropaven més a la natura.

Ataràxia és l’equilibri i tranquil·litat d’ànima. Aquesta s’assolia dins l’escepticisme quan s’evitava el judici innecessari. També és característic de l’estoïcisme quan s’acceptava el que no es pot evitar.

i) L'estoïcisme fa referència al concepte d'apatia. Què és i amb quina de les característiques anteriors el relaciones?

L’apatia estoica és un estat de l’ànima que consisteix en la indiferència emocional davant els problemes i el caos de la nostra existència. És una absència de passions.

L’apatia es pot relacionar amb l’ataràxia, ja que acceptant allò inevitable i canviant només allò evitable, s’aconsegueix la tranquil·litat d’ànima o ataràxia.

La virtut d'Aristòtil: Ètica a Nicòmac

La vida feliç és la que és conforme a la virtut, vida d’esforç seriós, i no de joc. I declarem millors les coses serioses que les que mouen a rialla i estan relacionades amb el joc, i més seriosa l’activitat de la part millor de l’home i del millor home, i la del millor és sempre la més excel·lent i la més feliç. [...] Si la felicitat és una activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l’home. Sigui, doncs, l’enteniment o sigui alguna altra cosa el que per natura sembla manar i dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d’acord amb la virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat contemplativa, ja ho hem dit. Això sembla estar d’acord amb el que abans vam dir i amb la veritat. En efecte, aquesta activitat és la més excel·lent (perquè també ho és l’enteniment entre tot el que hi ha en nosaltres, i entre les coses cognoscibles, les que són objecte de l’enteniment); a més a més, és la més contínua, perquè podem contemplar contínuament més que fer qualsevol altra cosa. I pensem que el plaer ha de trobar-se barrejat en la felicitat, i l’activitat que es refereix a la saviesa és, de comú acord, la més agradable de les activitats conforme a la virtut; es considera, almenys, que la filosofia compren plaers admirables per la seva puresa i per la seva fermesa, i és lògic que l’existència d'aquells què saben sigui més agradable que la d'aquells què busquen. [...] El que és propi de cadascú per natura és també el més excel·lent i el més agradable per a cadascú; per a l’home ho serà, per tant, la vida conforme a la ment, ja que això és primàriament l’home. Aquesta vida serà també, per consegüent, la més feliç. 

Ètica a Nicòmac, l.10, 7, 1095a (Centre d’Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 166-167).

1   

Abans que res, cal fer una breu introducció de l’autor d’aquest fragment. Aristòtil va ser un filòsof i científic grec, un dels esperits més influents de la història.

Dins aquest fragment d’Ètica a Nicòmac, Aristòtil mostra una de les seves idees més característiques sobre la seva visió del mon. Ell defensa una visió teològica de la vida, on tot allò que existeix té una finalitat i es mou gràcies al que anomena “primer motor”, perfecte i que serveix de model inmòbil de tot allò que l’envolta.

Com molts altres filòsofs, Aristòtil també defensa la idea que aquesta finalitat és la felicitat. Com diu en el text, però, aquesta felicitat no l’identifica amb el plaer, el diner o l’èxit sinó amb la virtut. La virtut és una activitat contemplativa que consisteix en saber escollir allò correcte, entre una situació de defecte i una d’excès.                     

Tot i això, ell diu que la vida contemplativa és agradable per aquells savis, el que considera el plaer més pur. Per acabar, Aristòtil explica que no és suficient conèixer el bé per fer-lo sinó que cal que existeixi la nostra voluntat per dur-lo a terme i rebutjar l’excès o el defecte.

Per entendre aquest fragment és important aclarir el concepte de “vida contemplativa”. La vida dedicada a la contemplació és la virtut d’Aristòtil, per tant és l’activitat més humana i la que aporta més felicitat i ens duu a la saviesa.

D’altra banda, també és necessari entendre què vol dir Aristòtil quan parla de “saviesa”. Dins el seu punt de vista, la saviesa o sophia és la contemplació teorètica, és a dir, el saber pel saber, el coneixement suprem. Aquest coneixement després serviria a partir de la voluntat per actuar de manera correcta.

D’aquest text deriva un concepte força marcat de l’home. Aristòtil diu que el que diferencia els homes dels animals és la seva ànima racional i, per tant, l’activitat racional és la que caracteritza els éssers humans. Per tant, el bé consisteix en la seva aptitud per a la vida raonable, que constitueix la virtut.

En aquest vídeo s'explica el teleologisme d'Aristòtil i quina és, per ell, la finalitat de la vida.

Vídeo original de Merlí: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/merli/aristotil/video/5691153/

La felicitat avui en dia

Actualment i sobretot ara, que arriba nadal, es pot veure què ens aporta la felicitat i quins són els valors més importants de la societat. Sembla que el més valuós és allò material, tot el que podem comprar amb diners però això no és veritat.
El nadal pot ser una festa on la família es retroba i celebra l'amor que la lliga. En canvi, el que observem són milers i milers d'expectatives que hem de complir per ser acceptats; hem de fer un bon regal, preparar un bon sopar, reunir i felicitar fins i tot als que ens han ferit i acompanyar tot d'un somriure. El que penso és que tots aquests valors l'únic que fan és esclavitzar-nos perquè no representen el que volem expressar sinó el que la societat veu adequat.
No hem d'oblidar que qui es beneficia en realitat dels centenars de regals que comprem són les empreses que ens conviden a gastar i gastar.
Aquesta esclavització ens allunya de la veritable felicitat, ja que l'essencial és invisible als ulls, en la meva opinió. Les festes han de ser un moment on oblidem totes les preocupacions i ens reunim amb aquells a qui estimem de veritat, perquè mai se sap quan aquests moments de vertadera felicitat poden desaparèixer.

Què és just?

Ara acabem la investigació que hem començat en la creença que si provàvem de veure la justícia en qualsevol cosa més gran que la tingui en si, aleshores veurem més fàcilment què és en un

individu concret. I aquesta cosa més gran ens semblà que era la ciutat, i vet aquí que l’hem edificada amb la màxima excel·lència possible, perquè sabem bé que la justícia es troba en una ciutat bona.

Doncs, el que allà hem vist, traslladem-ho a l’individu. [...]

—Ara bé —vaig fer—, quan d’una cosa en prediquem que és el mateix que una altra, tant se

val que sigui més gran o més petita, entenem que li és semblant o que li és dissemblant en allò en

què tal cosa es predica?

—Semblant —va dir ell.

—Doncs l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la

justícia, sinó que li serà igual.

—Igual —va dir ell.

—I tanmateix la ciutat ens sembla certament justa perquè dins d’aquesta hi havia tres llinatges

de naturaleses que feien cadascuna la seva comesa: i ens semblà temperada, coratjosa i prudent per

altres determinades condicions i qualitats d’aquests mateixos llinatges.

—És veritat —va dir.

—Doncs, bon amic, considerarem que l’individu que tingui aquests mateixos elements a la

seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan aquests elements

tinguin les mateixes condicions que les d’aquella.

—És totalment indiscutible —va dir.

                                                                                                                                    PLATÓ, La república, Llibre IV

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

Per començar, el text explica que per poder trobar la justícia individual primer ens hem de fixar en la més gran, la de la comunitat, és a dir, la ciutat i després aplicar-la a la individual.

D’altra banda, diu que perquè una ciutat sigui justa, cadascú ha de fer el que li correspon per naturalesa. Amb això es refereix a les tres classes d’homes on dominen diferents qualitats, la temprança, el valor i la prudència que els fan adequats a la tasca que els pertoca per justícia.

Per acabar, com es diu abans, el principi de ciutat justa s’ha d’aplicar a l’ànima. Per tant, un individu és just si les diferents parts o elements de la seva ànima es distribueixen i adeqüen a la seva tasca de la mateixa manera que a la ciutat.

     2. Explica el significat els següents termes:

     a)Llinatges: les tres clases socials (governants, guardians, productors).

     b)Temperada: que domina els plaers i els desitjos.

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la justícia, sinó que li serà igual».

Abans que res cal explicar què és el que li dona la qualitat de justícia a una ciutat. Una ciutat és justa quan  cadascú fa allò propi per naturalesa. Dit això, dins una ciutat es troben 3 classes socials diferents associades a diferents virtuts que els fan adequats per unes o altres activitats. La prudència és la propietat que més domina en governants i filòsofs; el valor, a més d’ésser present també en els governants, domina més dins els guardians; per últim, la temprança domina sobre els productors i és present a les altres classes socials. Així, quan cadascú fa el que els pertoca segons la virtut que domina, es tracta d’una ciutat justa.

En aquest moment es pot comparar la ciutat amb l’individu perquè, com a la ciutat, l’ànima es divideix en tres parts. La primera part, l’ànima racional està associada a la prudència i per tant als governants; l’ànima irascible s’associa al valor i als guardians i l’ànima concupiscible està relacionada amb temprança i els productors.

Com diu la frase del text, l’home just no diferirà de la ciutat justa. Per tant, un individu és just si a la seva ànima hi domina la part racional.

     4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la raó en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

La concepció de Plató es pot comparar amb la dels sofistes.

Plató diu que el coneixement només es pot adquirir a partir de la raó. Al contrari dels sofistes, Plató creu en un coneixement veritable que existeix en el món de les idees i que considera que vam oblidar quan la nostra ànima va caure en el món material. Diu que ens podem apropar i fins i tot accedir a aquest coneixement a partir de la raó.

D’altra banda, els sofistes eren relativistes i per tant no creien en un coneixement veritable. En canvi, feien servir la raó dins la retòrica on raonaven i defensaven el punt de vista que els hi era positiu i no el que consideraven veritable.

Plató diferenciava entre el món material (sensible) i el de les idees (material). Ell defensa que podem tenir diferents nivells de coneixement. El nivel més baix és de la opinió, que es basa plenament en els sentits per reconèixer la realitat; tot seguit es troba la creença, que també es basa en els sentits però amb un sentit de raó. En aquest punt segueix el camí de la raó on es troba la ciència com ara les matemàtiques i per últim el saber relacionat amb la dialèctica.

Plató fa servir la dialèctica per apropar-se al coneixement veritable en el món de les idees.

En canvi els sofistes ensenyaven la retòrica i l’oratòria per defensar els seus arguments, encara que no fossin certs.

     5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més important que una societat garanteixi la seguretat i els béns materials que calen per a sobreviure a cadascun dels seus membres, que no pas que els garanteixi la llibertat.» Responeu d’una manera raonada.

Jo entenc aquesta frase de la següent manera. La total llibertat significa que no es podrien garantir els bens essencials, ja que no hi hauria l’organització que permetria garantir aquests drets als seus habitants. Així, Plató pensa que cadascú ha de complir la seva funció abans que fer allò que un vol per a que funcioni la ciutat.

En la meva opinió, aquest d’una certa manera d’acord a l’enunciat però només en un context econòmic. Penso que dins l’economia no es pot dotar d’una llibertat total perquè sinó aquesta s’adreçaria a obtenir el màxim de diners possible i això portaria a diferents problemes: no es tindrien en compte els drets dels treballadors, ni l’efecte sobre el medi ambient ni es pensaria en els més empobrits, el que desembocaria en un gran desastre.

D’altra banda, en tots els altres aspectes penso que la llibertat és essencial. Cadascú té un valor propi i ha de ser capaç d’escollir el seu propi camí i decisions sense que ningú el controli. Al contrari de Plató, jo crec que tots hem de tenir l’oportunitat de controlar la nostra realitat a partir de la democràcia.

Dit això, penso que la llibertat és compatible amb la garantia de la seguretat i els béns necessaris de cadascú i que els dos són essencials per aconseguir una societat justa on tothom pot ser lliure sense perjudicar als del seu voltant.

El mite de la caverna de Plató

El mite de la caverna de Plató és un dels seus mites més coneguts que fa servir per explicar l'ascenció al món de les idees i així la seva teoria de les idees.
Plató narra una història sobre uns esclaus encadenats dins una cova fosca, que no coneixen res més del que veuen, no saben què hi ha a l'exterior de la cova ni si hi ha un exterior. Rere aquests homes hi ha una foguera que il·lumina l'únic que poden veure de le cova i resulta que a la paret de la cova veuen unes ombres que identifiquen amb la realitat. Resulta que aquestes ombres realment eren projectades per uns vigilants que sostenien uns objectes sobre el seu cap i això era simplement una il·lusió, equivalent a la imaginació.

Llavors, si un dels esclaus s'allibera i avança cap a l'exterior, s'adonarà que aquelles ombres eren projectades per uns objectes que ara podia observar, la creença. Això Plató ho compara amb el nostre nivell de coneixement, ja que diu que amb els sentits podem percebre allò material, que és simplement una creença. Mitjançant l'estudi dels objectes immaterials i matemàtics, nosaltres (l'esclau) podem sortir de la cova però el Sol ens cega els ulls i l'únic que podem observar és el terra, que no és encara el món de les idees però ens hi apropem molt. En aquest moment, el Sol, que és equivalent a la raó, ens permet caminar cap al món intel·ligible i quan els ulls ja s'han acostumat a la llum, veure'm el món més real, el de les idees.
D'aquesta manera, Plató explica el camí que podem seguir per arribar al món intel·ligible a partir de la raó, allunyant-nos d'allò material.

Encara que el mite de la caverna va ser escrit fa ja molts segles, es pot aplicar a la realitat, de manera específica als medis de comunicació. Els medis de comunicació ens mostren una realitat i ens manipulen per fer-nos veure i creure els que ells vulguin. De la mateixa manera que els guardes de la caverna feien projectar les ombres a la cova per enganyar als e
sclaus, el mateix fa la televisió, la radio, etc. No ens mostren la realitat sinó un reflex manipulat en forma d'imatge, treballen amb els sentits per ensenyar-nos el que ens interessa i això ens lliga a una mentida, que equivaldria al món material de Plató. A més, fent una petita recerca ens podem adonar de la falta de neutralitat dels diferents canals de televisió, per exemple, el que ens fa adonar la seva fàcil manipulació.
Per això hem de qüestionar tot allò que els medis ens ensenyen i, amb la raó, descobrir la veritat. Hem d'analitzar tot allò que escoltem i sempre hem de fer servir diferents fonts d'informació per evitar la sovint manipulació dels medis.

El següent video mostra un segment d'un dels episodis de Merlí on el professor de filosofia explica al seu alumne el mite de la caverna. Mitjançant aquest mite intenta ajudar a l'alumne, que és agorafòbic, a sortir de casa seva, observar la realitat i relacionar-se amb els seus companys.