Escolàstica

L'escolàstica és la filosofia que es practica durant l’Edat Mitjana en el món cristià occidental.  Es desenvolupa en tres períodes històrics: el primer període, en els segles XI i XII, que comprèn les arrels llunyanes de la filosofia medieval i els iniciadors de l'Escolàstica; l'apogeu de l'Escolàstica, segle XIII  i l'Escolàstica tardana (segle XIV).

MÈTODES DE LA FILOSOFIA ESCOLÀSTICA
El mètode que segueixen els filòsofs escolàstics en el desenvolupament i l’exposició  dels seus ensenyaments  es fonamenten en el principi d’autoritat. Aquest principi es basa en el seguiment i fidelitat a un text, en aquesta època normalment a la Bíblia i també en les idees i opinions de personatges reconeguts com els pares de l’Ésglésia.

El mètode escolàstic també es veu com un procediment on hi ha dos parts. La lectio o exposició al mestre i la disputatio, una discussió on mestres i deixebles aporten arguments a favor o en contra d’una idea. Al final s’afirma la tesi que acumuli més raons i més fortes per a que sigui més acceptable afirmar-la que negar-la.

TEMES PROPIS DE L'ESCOLÀSTICA

Els temes més freqüents de l’escolàstica són:

• Raó i fe: sorgeixen diferents opinions a l'hora de conciliar la religió amb l’ús de la raó i els sentits de la filosofia. Uns diuen que són compatibles i altres que la raó ens allunya de la fe.
• Papat i Imperi: la polèmica es forma entre el poder polític i eclesiàstic. Es disputen els poders que pertanyen a la religió i els que pertanyen a l’Estat.
• Demostració racional de l’existència de Déu: els eclesiàstics busquen formes racionals i arguments per demostrar i justificar la creença que Déu existeix.
• La polèmica dels universals: La polèmica apareix a rel d’un comentari de Boeci que sembla interpretar l’existència real de conceptes universals que designen individus. El tema va ser d’una gran controvèrsia durant segles. Apareixen diferents postures davant dels universals, des de pensar que existeixen en la realitat de manera física (realisme exagerat) fins a dir que no existeixen (nominalisme).
• La llibertat humana i l’omnipotència divina: si Déu ens va crear i sap el nostre destí, som lliures? I si Déu és omnipotent, els fets naturals “necessaris” no limiten la seva “potència”?
• La recuperació de la filosofia aristotèlica. Com interpretar-la? És compatible amb la fe cristiana?

LA POLÈMICA DE BOECI
Quan Boeci va fer un comentari a un text aristotèlic va originar la controvèrsia dels universals.  El problema dels universals gira al voltant de l’existència real de termes fets servir per definir un conjunt d’individus. La qüestió és que si només coneixem el particular, potser l’universal no es pot aplicar a tot i, per tant, no existeix. Apareixen diferents postures davant dels universals.

JOAN ESCOT ERIÚGENA: POSICIONS PANTEISTES

Podem dir que Joan Escot Eriúgena manté posicions panteistes perquè té una visió de la natura semblant al panteisme, que iguala Déu i natura. Per a ell la natura és com un cercle que és creat per Déu i d’ell sorgeix tot i en torna també tot.

DIFERÈNCIA ENTRE AUTORS DIALÈCTICS I ANTIDIALÈCTICS

Davant la polèmica de la fe i la raó, els dialèctics defensen la lògica i l’argumentació racional. En canvi, els anti-dialèctics consideren que la raó i la filosofia només ens allunyen de la fe i per això s’hi ha d’allunyar, perquè només serveix per confondre l’home.

CORRENTS DE RECEPCIÓ D'ARTISTÒTIL (XIII)

a)      Aristotelisme heterodox: aquest corrent accepta les lleis aristotèliques com les explica Averrois. Accepta l’eternitat del món, nega l’immortalitat de l’ànima i defensa la teoria de la doble veritat per evitar el conflicte entre raó i fe. Llavors s’han de mantenir les conclusions a les que em porta la filosofia. Si són contràries a la fe, igualment les mantinc perquè així afirmo una tesi com a filòsof però la rebutjo com a creient. El representant més important és Siger de Brabant.
b)   Aristotelisme ortodox: presenta la interpretació cristiana de l’aristotelisme. Creuen que la raó enforteix la fe però no tot el coneixement és accessible a la fe. Es distingeixen dues veritats, unes de fe (no demostrables però que la raó no considera irracionals) i unes de raó. Llavors, creure en Déu no pot ser irracional. No creu en la teoria de la doble veritat perquè Déu és veritat i mai es contradiu. Aporten que tot coneixement prové dels sentits, de l’observació dels individus però només a través d’un procés d’abstracció intel·lectual s’arriba al concepte universal. Per acabar, defensa la moral de l’home i la seva sociabilitat tot i que per sobre de tot això es troba la llei de Déu.

c)       Agustinisme franciscà: corrent fundada per Sant Francesc d’Assís, valoren més les raons de cor que les lògiques. Van enfortir la importància de la voluntat, l’amor i el misticisme. Entre els seus seguidors es troben Ramon Llull i Sant Bonaventura.


GUILLEM D'OCCAM

Per començar, cal dir que Occam defensa la separació entre fe i raó. D’aquí sorgeixen les següents idees:

• No hi ha cap llei en la creació, perquè Déu va crear el món en un acte de llibertat, per tant només podem conèixer allò que va fer Déu a partir de l’experiència.
• No existeixen els universals que agrupin individus semblants sinó que només podem conèixer individuals per la percepció. Té una visió nominalista, els universals són només signes lingüístics.
• Defensa la separació del poder de l’Església i l’Estat. També s’incrementa l’espiritualitat de l’església.
• Promou una ciència que es basi en l’observació i l’experimentació, no en l’especulació.
• No existeix una llei divina que marqui la moral, així que defensa un convencionalisme moral.
• Davant de dues explicacions d’un fet cal triar la més senzilla i simple i eliminar allò ni necessari ni observable.

LA "NAVALLA D'OCCAM"

Amb això Occam vol dir que cal seguir l’explicació més simple. En canvi, elimina aquelles explicacions o formes de veure, o bé innecessàries o no observables.

DEMOSTRACIÓ DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU (ANSELM DE CANTERBURY)
Ell pensa que partint de la fe, la raó i la filosofia es pot entendre la fe. Ell fa un argument ontològic a priori: Déu és l’ésser més perfecte i si no existís, què seria allò més perfecte en l’univers? Per tant ha d’existir perquè això és el més perfecte (l’existència de Déu és perfecta).

LES CINC VIES TOMISTES

Són les cinc proves de Sant Tomàs d’Aquino que demostren l’existència de Déu.

• Moviment: amb els sentits veiem que dins aquest món hi ha éssers que es mouen, tot és mogut per una altra cosa. Amb aquesta cadena infinita de causes, hem d’admetre l’existència d’un primer motor no mogut per un altre, inmòbil. Aquest és Déu.
• Eficiència: tot és causa d’una altra cosa però no podem admetre una sèrie infinita de causes eficient, llavors hi ha d’haver una primera causa eficient incausada, Déu.
• Contingència: hi ha éssers que neixen i moren, és a dir, que no són necessaris. Llavors, si tots els éssers fossin així, no existiria res però si que existeixen. La causa de la seva vida és en un primer necessari, Déu.
• Graus de perfecció: hi ha diferents graus de perfecció en el món (bondat, bellesa, etc) per tant ha d’existir un model amb qui comparar-ho, un ésser suprem i perfecte, Déu.
• Finalitat: éssers inorgànics actuen amb una finalitat quan són dirigits per un ésser intel·ligent. Hi ha d’haver un ésser molt intel·ligent que ordeni tot allò natural amb una finalitat. Aquest ésser és Déu.

A continuació mostro un video interessant sobre el pensament de Sant Tomàs d'Aquino.

DIFERÈNCIA DE LES CINC VIES TOMISTES I LA DEMOSTRACIÓ DE ST. ANSELM

La diferència és que la demostració a partir de les vies tomistes és un argument a posteriori, és a dir, a partir de l’observació de la natura es descobreixen fets només explicables amb l’existència d’un Déu.

En canvi, l’argument d’Anselm és a priori, a partir del concepte d’un Déu, es dedueix per què és raonable i necessària la seva existència.

POSTURES EN LA POLÈMICA DELS UNIVERSALS

·         Realisme exagerat: l’universal té la mateixa realitat física que els particulars. Existeixen per si mateixos i fora de la ment.

·         Realisme moderat: el fonament dels universals són els individus, però aquests tenen característiques comunes que constitueixen l’universal. Però l’universal només existeix dins el compost hilemòrfic individual i, en tot cas, en la ment divina.

·         Conceptualisme: l’universal és una abstracció que fa l’intel·lecte a partir de les qualitats comunes que tenen els individus. Però no són qualitats dels individus, sinó conceptes creats per la ment i només existeixen a la ment.
·       Nominalisme: L’universal només és una manera de parlar, una paraula sense cap realitat, un signe. Cada individu és irrepetible i no hi ha res a l’experiència que ens permeti afirmar l’existència de l’universal.

En aquest video es recull una breu explicació fàcil d'entendre de les postures anteriors.

Hipàtia: la gran oblidada

Hipàtia destaca com una de les intel·lectuals més importants i brillants d’Alexandria en una època on l’únic destí de la dona era ser esposa i mare.

El seu pare, Teó, era un prestigiós matemàtic  i gràcies al seu entorn familiar Hipàtia va poder accedir a una formació especialitzada, inaccessible per altres dones en aquella època.

Tot i la seva virtut científica, va ser reconeguda a l’època pels seus comentaris. Malgrat això, Hipàtia va millorar diferents  teories matemàtiques originals. Va perfeccionar els models de les equacions algebraiques i va oferir una versió accessible de l’estudi de les còniques que va ser clau per explicar l’òrbita dels planetes. La seva obra més destacada és el comentari a la Syntaxis Mathematica de Ptolomeu on va perfeccionar les taules ptolemaiques i així va oferir el model de l’any sòtic, molt més precís al moviment del Sol.

Les fonts antigues reconeixen sobretot la tasca d’Hipàtia com a filòsofa, considerant que en el moment l’astronomia era vista com la branca més científica de la filosofia, ja que respon preguntes sobre d’on venim o qui som. La relació entre filosofia i ciència era característica del neoplatonisme. Per exemple, quan Hipàtia va enviar les instruccions per construir un astrolabi al seu alumne, hi va afegir un objectiu filosòfic, ja que amb l’aparell “podrà forçar els ulls per mirar per sobre les aparences”.

Tot i això, Hipàtia considera que la saviesa per si sola no és suficient i per contemplar l’U, que és l’objectiu de la reflexió filosòfica, és necessària la perfecció ètica. Per això, a més de formar als seus alumnes amb les bases científiques i filosòfiques del neoplatonisme, els instrueix amb els principis morals necessaris: el domini dels sentits, la temprança i l’apatia, és a dir, l’alliberament d’emocions i la indiferència cap a la realitat incontrolable. Un cop s’han dominat les passions, s’aprèn a prescindir de la bellesa material i s’aconsegueix la purificació de l’ànima. Hipàtia també practica aquesta forma de vida, per exemple en la seva continència sexual.

Així doncs, Hipàtia forma part de l’escola neoplatònica que comparteix algunes idees amb el pitagorisme, que es basava en la contemplació del cosmos, un univers ordenat per unes lleis. Aquests defensen que la natura és numèrica i el número genera l’harmonia que estructura el mon.  Les matemàtiques constitueixen la seva guia moral i la raó, no els sentits, era la manera de conèixer la realitat i la veritat. A més dins l’escola pitagòrica es recolzava la igualtat entre homes i dones; pensaven que tothom, independentment de la cultura, classe social i gènere era capaç de conèixer el mon perfecte, perquè la seva ànima és la mateixa. Durant la vida d’Hipàtia, l’escola d’Alexandria va transmetre aquesta doctrina integradora pitagòrica i els alumnes eren un model de diversitat cultural, religiosa i ètnica.

Hipàtia va mantenir durant la seva vida la tesi heliocèntrica on el Sol és el centre de l’univers. Això es pot veure en els seus comentaris on qüestiona la teoria geocèntrica de Ptolomeu. Es podria considerar que Copèrnic va llegir el seu comentari quan va visitar Florència,  el que implicaria que Hipàtia va tenir una influència directa a la revolució Copernicana, moment clau en el desenvolupament de l’heliocentrisme.

La memòria d’Hipàtia és recordada també per la seva mort a mans cristianes durant l’any 415. Va ser víctima del conflicte d’interessos i l’enfrontament entre el poder civil i el religiós. Amb l’assassinat d’Hipàtia es volia eliminar el símbol de l’aliança entre pagans, jueus i cristians.

A causa d’aquesta mort, el seu treball científic ha quedat reduït davant del seu dramàtic assassinat. També, el seu assassinat marca el pas del raonament clàssic al obscurantisme medieval.

Un cop explicada la gran importància d’Hipàtia, recomano la pel·lícula “Àgora” que explica les revoltes que arriben a la biblioteca d’Alexandria i la lluita d’Hipàtia per preservar els seus escrits i amb ells, la ciència.

                

Carta a Meneceu-Epicur

Dins la carta d’Epicur a Meneceu, s’hi troba la base ideològica i les característiques de l’epicureisme.

La carta comença remarcant que sempre s’ha de fer filosofia per aspirar a la saviesa, ja siguis vell o jove, amb l’objectiu de la felicitat. La felicitat és la finalitat de la vida i allò que tothom busca i necessita tenir.

Epicur diu que la felicitat és el bé més gran i s’ha de perseguir. En canvi, les preocupacions innecessàries s’han de rebutjar; com explica a continuació.

Per començar, explica que la por als Déus és irracional encara que s’accepti la seva existència, ja que no participen en la nostra vida de manera positiva ni negativa, així que no té sentit venerar-los o tenir-los por.

També explica que no hem de preocupar-nos o tenir por a la mort perquè mai la presentarem; si en la mort desapareix tota sensació, mai la sentirem ni la viurem. Això provoca que visquem una vida feliç, ja que no ens preocuparem per la mort. Llavors Epicur fa una distinció entre la gent que veu la mort com un alliberament de la vida i els savis, que ni temen ni la mort ni la vida sinó que escullen el que aporta més felicitat. En poques paraules, s’ha de viure amb una percepció en busca del plaer més gran a la vida sense témer ni a la vida ni a la mort, que és cosa de ximples.

Una altra preocupació sense sentit és el destí, ja que no està tot sobre les nostres mans.

Un cop explicat això, Epicur presenta els diferents tipus de plaers. Els primers són naturals i necessaris, després apareixen els naturals i no necessaris i per últim els no naturals i no necessaris. Partint del coneixement dels homes s’ha de triar el plaer que aconseguirà l’equilibri i felicitat de l’ànima.

El plaer aconsegueix una vida feliç però n’hem de triar els més adequats. Fins i tot hem de rebutjar els plaers que a la llarga ens aportin dolor i acceptar els dolors que finalment ens aportaran plaer. La felicitat només s’aconsegueix tenint un bon judici que ens permeti valorar l’elecció que ens aporti el plaer que duri més.

Llavors diu que els plaers que s’han de viure dia a dia són els naturals i necessaris, el mínim que necessitem, sense abundància i llavors cada cert temps, els naturals i no necessaris, com ara un banquet, ens produiran molta més satisfacció que si els mengéssim cada dia. El que aporta la felicitat és l’ús de la raó dins les eleccions dels plaers, el seny.

Per Epicur, el seny és la virtut més important, juntament amb l’honestedat i la justícia que s’aconsegueixen amb el plaer.

Hi ha coses que no podem controlar però tot allò que depèn de nosaltres hem de controlar fent una bona elecció. No ens hem de preocupar per tot el que decideix l’atzar perquè està fora de les nostres mans.

Si es considera tot això, es viurà una vida plena de significat i felicitat.

Petit comentari:

La filosofia epicureista planteja una ideologia relativament senzilla de seguir. Aconseguirem l’equilibri i tranquil·litat si seguim sempre els plaers naturals i necessaris i evitant el dolor. Proposa rebutjar moltes de les coses que fins i tot avui en dia es consideren els plaers més grans com ara el luxe, la fama, els diners i el consum desmesurat. En canvi, comparteixo amb Epicur la idea que el que hem de buscar és la felicitat dins la moderació i el mínim necessari, vivint algun luxe de tant en tant. La clau és saber escollir el que ens aportarà el plaer que ens duri més.

Penso que aquesta és una bona percepció de la vida que ens pot aportar felicitat si sabem triar el plaer correcte.

En el següent vídeo s'explica la filosofia d'Epicur i el seu significat i aplicació que té en el present.

Les escoles hel·lenístiques

Amb la mort d’Alexandre s’inicià un llarg període de guerres entre els seus generals, els diàdocs (‘successors’), que es reparteixen l’Imperi. Va acabar una època centrada en la ciutat-estat (la polis) i en va començar una altra d’imperial, o hel·lenística, en què els grecs deixen de ser ciutadans lliures que s’autogovernen i esdevenen súbdits, regits per administradors o per generals, sovint mercenaris. El poder pertany ara a les noves dinasties militars que es formen a Egipte, Síria, Macedònia i Pèrgam. Això provoca un canvi cultural i moral impressionant que es pot explicar com a naixement de l’individualisme. L’any 324 a.C., Alexandre va ordenar que deu mil soldats i oficials macedònics es casessin amb dones perses: amb això acabava el prejudici racial de la puresa de la sang grega i es volia simbolitzar l’aparició d’una nova era política. La construcció d’una nova capital imperial a Alexandria (a Egipte i no a Grècia) i la divinització d’Alexandre s’ha de considerar dins aquest programa de síntesi cultural cosmopolita. Hi ha tres fets que marquen el període hel·lenístic des del punt de vista històric: l’esfondrament de la polis –substituïda per les noves monarquies–,l’extensió del grec com a llengua comuna (koiné) de l’administració de l’imperi i la coexistència de pobles, que porta a fenòmens d’aculturació, de barreja cultural, i d’eclecticisme entre pobles molt diversos, fins generar la nova idea de ‘cosmopolitisme’. Alexandre no volia bastir un imperi grec, sinó “alexandrí”: una nova societat que fos síntesi d’elements grecs, egipcis i perses. 

En el nou context les antigues virtuts cíviques basades en la prudència i en la centralitat del diàleg a l’àgora es buiden de contingut: del patriotisme i l’autarquia (autosuficiència) de les polis es passa a cercar l’autarquia de l’ànima, subjectiva i emotivista; un cosmopolitisme o universalisme abstracte (pura expressió de la impotència per participar del poder) substitueix la recerca de l’ethos polític concret que havia preocupat a Plató i a Aristòtil. La filosofia es concep com una teràpia de l’ànima i la política passa a ser tinguda per un saber administratiu (com si es tractés d’una pura tècnica) o fins i tot com una força negativa en la mesura que és font d’ambicions, de passions i de preocupacions incompatibles amb la suposada impertorbabilitat del savi. 

Tota la filosofia hel·lenística comparteix el convenciment que el savi no es pot barrejar en la misèria de la ciutat, estrictament incompatible amb la cura de l’ànima. El que es busca en la el món intel·lectual hel·lenístic no és tant un coneixement teòric sobre el món com una saviesa vital de caire pràctic i adreçada a la supervivència de la subjectivitat en una societat en que ha canviat el marc cultural i geogràfic i en què s’està produint una redefinició del lloc mateix de l’humà. 

La pregunta central de la filosofia hel·lenística ja no és com hem d’articular la polis (que havia estat el debat de fons de Sòcrates i els sofistes), ni tan sols com cal conèixer la realitat (el problema que plantejaven Plató i Aristòtil), sinó com cal orientar la vida del savi, és a dir la vida de l’home que aspira a la felicitat individual en un context de dolor i de crisi de les velles certeses comunitàries. “Savi” i “ciutadà” són arquetips que cal no confondre. Mentre a la ciutadania hi accedeix tothom per naixement, la saviesa és un ideal elitista que demana un esforç de cura de l’ànima i de construcció del caràcter. La saviesa implica una sàvia tria i una estètica personal. El discurs filosòfic hel·lenístic no està tan adreçat a la lògica com a una fascinació intel·lectual i a una interiorització moral. És un estil de pensar que fa esment a elements emotius subjectius però curulls de força vital. 

En profunditat l’home hel·lenístic aspira a esdevenir “savi”, home superior; el savi és un home que s’autodomina: no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica i voluntàriament se situa al marge de l’ambient groller que constitueix la vida política i el món del diner. Pierre Hadot en la magnífica lliçó Elogi de la filosofia antiga, text del seu ingrés al Collège de France (1983), ha remarcat el caire nou que tingué la filosofia hel·lenística i només ens resta recollir i parafrasejar el que ens diu: 

1. En primer lloc el filòsof hel·lenístic té la clara consciència de ser un individu situat al marge. Hi ha un trencament molt clar entre vida quotidiana (considerada degradada i servil) i actitud filosòfica (que reivindica la seva dignitat moral). Mentre Sòcrates i els sofistes volien filosofar a partir del que passava a la ciutat, els filòsofs hel·lenístics trien la distància i la separació. 

2. A més, com s’ha dit, la filosofia hel·lenística no és per a tothom sinó per al savi, el nou model d’home superior, que se separa de la massa. El savi cerca –o expressa una raó universal, cosmopolita. L’home de cada dia, atrafegat al seu món petit, no pot ni imaginar-se el gaudi de la sàvia tria vital en un món purament groller. 

3. Convé recordar que la filosofia hel·lenística, a més, no és tant un mode de pensar com una manera de viure que sovint s’expressa també en una manera de vestir – cas dels cínics– o de menjar –cas dels epicuris. Estranger a la polis i a les petites ambicions civils, el filòsof fa gala, fins quasi a extrems patètics, d’una certa llibertat de vida i d’una llibertat de llenguatge o “pharresia” que es reivindica com una capacitat de plantar cara retòricament al poder a canvi de la pobresa i fins de la impotència política pràctica. 

4. En la filosofia hel·lenística, la saviesa apareix, a més, com una forma d’autocontrol. Viure per als filòsofs de l’època és saber-se en perill i la filosofia és una forma de dominar aquesta situació de por, de perill i de malaltia. Controlar la còlera, la curiositat, el vocabulari, l’interès per la possessió de les riqueses… és una forma vital d’entrenament filosòfic. 

5. Però sobretot, la forma de la filosofia hel·lenística és la meditació. El discurs interior ocupa el lloc que abans pertocava al discurs públic. Cal comprendre això perquè és, potser, el tema central i l’explicació de l’estil potser pessimista i fosc que avui ens colpeix d’una manera brutal. La forma d’expressió dels sofistes era el discurs, la de Sòcrates i Plató, en canvi, fou el diàleg i la d’Aristòtil és –com la dels metges– el tractat. En canvi els filòsofs hel·lenístics escriuen “meditacions”, mot que significa, etimològicament “exercici”. Filosofar és fer proves, meditar interiorment o, per dir-ho amb un polisèmic mot modern “assajar”. Com recorda Hadot a partir d’una frase d’Epicur: la finalitat de la ciència de la natura és assolir la serenitat de l’ànima. En un món sotmès al trasbals, la meditació és una forma de rumiar la vida digna de ser viscuda. Hi ha dos ideals de vida centrals en el pensament hel·lenístic, compartits per les diverses escoles: autarquia i ataràxia. Qui els realitza viu amb plenitud i pot ser veritablement considerat savi.

a) Explica la diferència entre ‘savi’ i ‘ciutadà’ en la societat hel·lenística. Per què és significativa?

Diògenes el cínic

Els ciutadans són tots aquells que neixen en una polis, ho és tothom de naixement. En canvi, els savis són aquells que busquen la seva pròpia felicitat dins el caos de la ciutat, curant l’ànima. La saviesa és una forma de viure en aquesta època, cal triar-la i implica una autodominació de les passions per restar separat de la vida política i el diner.

Aquesta diferència entre savi i ciutadà és molt important durant aquesta època perquè apareixen les escoles hel·lenístiques que, partint de la definició bàsica de “savi”, expliquen com es pot assolir la saviesa segons el punt de vista de cada escola, evitant la vida política.

b) Què vol dir que la filosofia es concep com una teràpia de l'ànima?

Això vol dir que la filosofia hel·lenística se centra més en guarir l’ànima per assolir la seva felicitat i no el benestar de la ciutat. Es fan activitats dirigides al domini de les passions, considerades la causa principal del patiment. Per tot això es considera teràpia de l’ànima.

c) Què és allò que defineix el savi?

Allò que defineix el savi és l’autodomini i autocontrol de les passions. Qui realitza els ideals d’autarquia (autosuficiència) i ataràxia (tranquil·litat d’ànima) és veritablement un savi.

d) Què entenem per cosmopolitisme?

El cosmopolitisme és una ideologia on tots els humans viuen en comunitat, on comparteixen una mateixa moral. El cosmopolitisme hel·lenístic es caracteritza per l’abstenció a la política i la recerca d’ideals com l’autarquia de l’ànima i no de la ciutat. Així, busquen una raó universal.

e) Què significa “pharresia”?

La “pharresia” és la llibertat de llenguatge, parlar amb honestedat. En el cas de l’hel·lenística, això s’aplica en la voluntat de les diferents escoles de restar separats, qüestionar i criticar el poder.

f) Quina és la forma habitual del pensament hel·lenístic?

El pensament hel·lenístic, per començar, es basa en un autocontrol de les passions i una meditació de l’ànima per buscar la felicitat i l’ataràxia. Volen abstenir-se ala afers polítics i monetaris de la polis per centrar-se en la seva pròpia ànima. Fins i tot es pot dir que l’hel·lenística, més que una ideologia filosòfica, és una manera de viure.

A partir de la meditació, s’assoleix la serenitat d’ànima (ataràxia) en un mon de caos.

g) Quines escoles o corrents filosòfics qualificaries com a hel·lenístics en base a aquestes característiques?

Classificaríem com a hel·lenístics l’escola cínica, l’escepticisme, l’epicureisme i l’estoïcisme.

h) Com defineixes el concepte “autarquia”? I el “d'ataràxia”? Amb quines corrents els relaciones?

Autarquia és l’autosuficiència, és a dir, la capacitat de viure abastint-se per un mateix. Aquest concepte és característic dels cínics, que abandonaven la riquesa i el poder i s’apropaven més a la natura.

Ataràxia és l’equilibri i tranquil·litat d’ànima. Aquesta s’assolia dins l’escepticisme quan s’evitava el judici innecessari. També és característic de l’estoïcisme quan s’acceptava el que no es pot evitar.

i) L'estoïcisme fa referència al concepte d'apatia. Què és i amb quina de les característiques anteriors el relaciones?

L’apatia estoica és un estat de l’ànima que consisteix en la indiferència emocional davant els problemes i el caos de la nostra existència. És una absència de passions.

L’apatia es pot relacionar amb l’ataràxia, ja que acceptant allò inevitable i canviant només allò evitable, s’aconsegueix la tranquil·litat d’ànima o ataràxia.

La virtut d'Aristòtil: Ètica a Nicòmac

La vida feliç és la que és conforme a la virtut, vida d’esforç seriós, i no de joc. I declarem millors les coses serioses que les que mouen a rialla i estan relacionades amb el joc, i més seriosa l’activitat de la part millor de l’home i del millor home, i la del millor és sempre la més excel·lent i la més feliç. [...] Si la felicitat és una activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l’home. Sigui, doncs, l’enteniment o sigui alguna altra cosa el que per natura sembla manar i dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d’acord amb la virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat contemplativa, ja ho hem dit. Això sembla estar d’acord amb el que abans vam dir i amb la veritat. En efecte, aquesta activitat és la més excel·lent (perquè també ho és l’enteniment entre tot el que hi ha en nosaltres, i entre les coses cognoscibles, les que són objecte de l’enteniment); a més a més, és la més contínua, perquè podem contemplar contínuament més que fer qualsevol altra cosa. I pensem que el plaer ha de trobar-se barrejat en la felicitat, i l’activitat que es refereix a la saviesa és, de comú acord, la més agradable de les activitats conforme a la virtut; es considera, almenys, que la filosofia compren plaers admirables per la seva puresa i per la seva fermesa, i és lògic que l’existència d'aquells què saben sigui més agradable que la d'aquells què busquen. [...] El que és propi de cadascú per natura és també el més excel·lent i el més agradable per a cadascú; per a l’home ho serà, per tant, la vida conforme a la ment, ja que això és primàriament l’home. Aquesta vida serà també, per consegüent, la més feliç. 

Ètica a Nicòmac, l.10, 7, 1095a (Centre d’Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 166-167).

1   

Abans que res, cal fer una breu introducció de l’autor d’aquest fragment. Aristòtil va ser un filòsof i científic grec, un dels esperits més influents de la història.

Dins aquest fragment d’Ètica a Nicòmac, Aristòtil mostra una de les seves idees més característiques sobre la seva visió del mon. Ell defensa una visió teològica de la vida, on tot allò que existeix té una finalitat i es mou gràcies al que anomena “primer motor”, perfecte i que serveix de model inmòbil de tot allò que l’envolta.

Com molts altres filòsofs, Aristòtil també defensa la idea que aquesta finalitat és la felicitat. Com diu en el text, però, aquesta felicitat no l’identifica amb el plaer, el diner o l’èxit sinó amb la virtut. La virtut és una activitat contemplativa que consisteix en saber escollir allò correcte, entre una situació de defecte i una d’excès.                     

Tot i això, ell diu que la vida contemplativa és agradable per aquells savis, el que considera el plaer més pur. Per acabar, Aristòtil explica que no és suficient conèixer el bé per fer-lo sinó que cal que existeixi la nostra voluntat per dur-lo a terme i rebutjar l’excès o el defecte.

Per entendre aquest fragment és important aclarir el concepte de “vida contemplativa”. La vida dedicada a la contemplació és la virtut d’Aristòtil, per tant és l’activitat més humana i la que aporta més felicitat i ens duu a la saviesa.

D’altra banda, també és necessari entendre què vol dir Aristòtil quan parla de “saviesa”. Dins el seu punt de vista, la saviesa o sophia és la contemplació teorètica, és a dir, el saber pel saber, el coneixement suprem. Aquest coneixement després serviria a partir de la voluntat per actuar de manera correcta.

D’aquest text deriva un concepte força marcat de l’home. Aristòtil diu que el que diferencia els homes dels animals és la seva ànima racional i, per tant, l’activitat racional és la que caracteritza els éssers humans. Per tant, el bé consisteix en la seva aptitud per a la vida raonable, que constitueix la virtut.

En aquest vídeo s'explica el teleologisme d'Aristòtil i quina és, per ell, la finalitat de la vida.

Vídeo original de Merlí: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/merli/aristotil/video/5691153/

La felicitat avui en dia

Actualment i sobretot ara, que arriba nadal, es pot veure què ens aporta la felicitat i quins són els valors més importants de la societat. Sembla que el més valuós és allò material, tot el que podem comprar amb diners però això no és veritat.
El nadal pot ser una festa on la família es retroba i celebra l'amor que la lliga. En canvi, el que observem són milers i milers d'expectatives que hem de complir per ser acceptats; hem de fer un bon regal, preparar un bon sopar, reunir i felicitar fins i tot als que ens han ferit i acompanyar tot d'un somriure. El que penso és que tots aquests valors l'únic que fan és esclavitzar-nos perquè no representen el que volem expressar sinó el que la societat veu adequat.
No hem d'oblidar que qui es beneficia en realitat dels centenars de regals que comprem són les empreses que ens conviden a gastar i gastar.
Aquesta esclavització ens allunya de la veritable felicitat, ja que l'essencial és invisible als ulls, en la meva opinió. Les festes han de ser un moment on oblidem totes les preocupacions i ens reunim amb aquells a qui estimem de veritat, perquè mai se sap quan aquests moments de vertadera felicitat poden desaparèixer.

Què és just?

Ara acabem la investigació que hem començat en la creença que si provàvem de veure la justícia en qualsevol cosa més gran que la tingui en si, aleshores veurem més fàcilment què és en un

individu concret. I aquesta cosa més gran ens semblà que era la ciutat, i vet aquí que l’hem edificada amb la màxima excel·lència possible, perquè sabem bé que la justícia es troba en una ciutat bona.

Doncs, el que allà hem vist, traslladem-ho a l’individu. [...]

—Ara bé —vaig fer—, quan d’una cosa en prediquem que és el mateix que una altra, tant se

val que sigui més gran o més petita, entenem que li és semblant o que li és dissemblant en allò en

què tal cosa es predica?

—Semblant —va dir ell.

—Doncs l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la

justícia, sinó que li serà igual.

—Igual —va dir ell.

—I tanmateix la ciutat ens sembla certament justa perquè dins d’aquesta hi havia tres llinatges

de naturaleses que feien cadascuna la seva comesa: i ens semblà temperada, coratjosa i prudent per

altres determinades condicions i qualitats d’aquests mateixos llinatges.

—És veritat —va dir.

—Doncs, bon amic, considerarem que l’individu que tingui aquests mateixos elements a la

seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan aquests elements

tinguin les mateixes condicions que les d’aquella.

—És totalment indiscutible —va dir.

                                                                                                                                    PLATÓ, La república, Llibre IV

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

Per començar, el text explica que per poder trobar la justícia individual primer ens hem de fixar en la més gran, la de la comunitat, és a dir, la ciutat i després aplicar-la a la individual.

D’altra banda, diu que perquè una ciutat sigui justa, cadascú ha de fer el que li correspon per naturalesa. Amb això es refereix a les tres classes d’homes on dominen diferents qualitats, la temprança, el valor i la prudència que els fan adequats a la tasca que els pertoca per justícia.

Per acabar, com es diu abans, el principi de ciutat justa s’ha d’aplicar a l’ànima. Per tant, un individu és just si les diferents parts o elements de la seva ànima es distribueixen i adeqüen a la seva tasca de la mateixa manera que a la ciutat.

     2. Explica el significat els següents termes:

     a)Llinatges: les tres clases socials (governants, guardians, productors).

     b)Temperada: que domina els plaers i els desitjos.

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la justícia, sinó que li serà igual».

Abans que res cal explicar què és el que li dona la qualitat de justícia a una ciutat. Una ciutat és justa quan  cadascú fa allò propi per naturalesa. Dit això, dins una ciutat es troben 3 classes socials diferents associades a diferents virtuts que els fan adequats per unes o altres activitats. La prudència és la propietat que més domina en governants i filòsofs; el valor, a més d’ésser present també en els governants, domina més dins els guardians; per últim, la temprança domina sobre els productors i és present a les altres classes socials. Així, quan cadascú fa el que els pertoca segons la virtut que domina, es tracta d’una ciutat justa.

En aquest moment es pot comparar la ciutat amb l’individu perquè, com a la ciutat, l’ànima es divideix en tres parts. La primera part, l’ànima racional està associada a la prudència i per tant als governants; l’ànima irascible s’associa al valor i als guardians i l’ànima concupiscible està relacionada amb temprança i els productors.

Com diu la frase del text, l’home just no diferirà de la ciutat justa. Per tant, un individu és just si a la seva ànima hi domina la part racional.

     4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la raó en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

La concepció de Plató es pot comparar amb la dels sofistes.

Plató diu que el coneixement només es pot adquirir a partir de la raó. Al contrari dels sofistes, Plató creu en un coneixement veritable que existeix en el món de les idees i que considera que vam oblidar quan la nostra ànima va caure en el món material. Diu que ens podem apropar i fins i tot accedir a aquest coneixement a partir de la raó.

D’altra banda, els sofistes eren relativistes i per tant no creien en un coneixement veritable. En canvi, feien servir la raó dins la retòrica on raonaven i defensaven el punt de vista que els hi era positiu i no el que consideraven veritable.

Plató diferenciava entre el món material (sensible) i el de les idees (material). Ell defensa que podem tenir diferents nivells de coneixement. El nivel més baix és de la opinió, que es basa plenament en els sentits per reconèixer la realitat; tot seguit es troba la creença, que també es basa en els sentits però amb un sentit de raó. En aquest punt segueix el camí de la raó on es troba la ciència com ara les matemàtiques i per últim el saber relacionat amb la dialèctica.

Plató fa servir la dialèctica per apropar-se al coneixement veritable en el món de les idees.

En canvi els sofistes ensenyaven la retòrica i l’oratòria per defensar els seus arguments, encara que no fossin certs.

     5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més important que una societat garanteixi la seguretat i els béns materials que calen per a sobreviure a cadascun dels seus membres, que no pas que els garanteixi la llibertat.» Responeu d’una manera raonada.

Jo entenc aquesta frase de la següent manera. La total llibertat significa que no es podrien garantir els bens essencials, ja que no hi hauria l’organització que permetria garantir aquests drets als seus habitants. Així, Plató pensa que cadascú ha de complir la seva funció abans que fer allò que un vol per a que funcioni la ciutat.

En la meva opinió, aquest d’una certa manera d’acord a l’enunciat però només en un context econòmic. Penso que dins l’economia no es pot dotar d’una llibertat total perquè sinó aquesta s’adreçaria a obtenir el màxim de diners possible i això portaria a diferents problemes: no es tindrien en compte els drets dels treballadors, ni l’efecte sobre el medi ambient ni es pensaria en els més empobrits, el que desembocaria en un gran desastre.

D’altra banda, en tots els altres aspectes penso que la llibertat és essencial. Cadascú té un valor propi i ha de ser capaç d’escollir el seu propi camí i decisions sense que ningú el controli. Al contrari de Plató, jo crec que tots hem de tenir l’oportunitat de controlar la nostra realitat a partir de la democràcia.

Dit això, penso que la llibertat és compatible amb la garantia de la seguretat i els béns necessaris de cadascú i que els dos són essencials per aconseguir una societat justa on tothom pot ser lliure sense perjudicar als del seu voltant.